Nosaltres i els altres

Joan Francesc Mira ens fa notar la identificació entre “terra” i “poble-nació-estat-frontera”, d’aquí el “nosaltres” i els “altres”. Si l’estranger, entès com a estrany, pretén ser alguna cosa més que un visitant o un hoste, d’entrada és més aviat vist com un intrús. Gästarbeiter en diu, en una semàntica reveladora, l’alemany. ¿És cert que tot grup està definit per l’existència d’un límit, d’una frontera, i que el manteniment d’aquest límit és crucial per a l’existència del grup? Si és cert, vol dir que aquests límits poden ser de qualsevol tipus, i molt sovint són, sobretot, de caràcter social i cultural, sigui quin sigui el seu contingut, i això fa que siguin límits permeables i susceptibles d’alteració. Una alteració i una permeabilitat que es perden amb la identificació del límit d’identitat bàsica amb la frontera lineal del territori, que és tant com dir amb l’assoliment de l’Estat contemporani. Per això, els qui com Ralf Dahrendorf aposten pel model clàssic d’Estat potser obliden que és l’Estat, més que no pas la nació cultural, qui ha portat els límits de la “tribu” a la seva forma suprema, la més dura, la més rígida i la més intocable, que és la forma del mapa, que vol dir la que dibuixa els límits de frontera. Per això la crítica a l’Estat sobirà –ara que nosaltres fem camí per arribar-hi–, com a forma suprema i última d’organitzar-se les societats, ha de ser de crítica de la territorialitat patrimonial i crítica de la sacralitat de la frontera, o no serà mai una crítica substancial. 

Altrament, continuarem veient el món, i, pel que fa a nosaltres, la part del món que és Europa, no “format” per pobles i cultures, sinó “dividit” en taques de colors, en ratlles i mapes. I la vella geografia política, i torno al professor Mira, continuarà estant per damunt de la geografia cultural i humana. ¿Què significa, si no, la suposada “desaparició” de les fronteres, és a dir, la supressió dels punts de vigilància policial, quan la imatge d’aquestes mateixes fronteres és més present que mai? ¿I què vol dir que la consciència dels límits s’afebleix en els camps econòmic i administratiu si es reforça, paradoxalment, en el simbòlic? ¿Com les llegim les guerres d’avui? No ens enganyem, els Estats no cedeixen. No cedeixen mai.