Pla sense pre-judicis

Diu el professor Murgades, a propòsit de Gabriel Ferrater, que deia Rilke i citava Riba que la glòria és la suma de malentesos que es creen al voltant d’un nom nou. I diria que de no pas cap altra mena de glòria potser va viure, també, Josep Pla. En ell, que es crea un personatge a partir de si mateix per la por de deixar-se conèixer, i que es vol escriptor per vocació, escriure, viure i estimar, en aquest ordre de prioritats i manllevant els verbs que, en italià, Stendhal fa esculpir a la pedra funerària on reposa a Montmartre, “tot és excessiu i conjuminar tots tres verbs no sempre és fàcil”, ens diu Xavier Pla a Un cor furtiu, un títol més que ben trobat per a la biografia que feia tanta falta a la literatura catalana: la de Josep Pla. I li’n feia, sobretot, perquè el que aconsegueix el director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona a partir de la ingent documentació amb la qual ha treballat al llarg d’una dècada és de contrastar-nos que la millor biografia del “gratapapers” de Palafrugell no es troba en la seva obra, i, sobretot, que amb la documentació que reporta podem arraconar, ara ja sí, la crítica a Josep Pla que parteix de pre-judicis sobre posicionaments ideològics que han fet que l’escriptor que ens explica el segle XX en tot el seu abast hagi estat tan santificat com demonitzat. En una arquitectura capitular que segueix el curs de vida, sense notes a peu de pàgina, sinó amb la documentació en el relat –un altre gran encert–, que es llegeix com un Bildungsroman, és imprescindible de llegir el Memoràndum confidencial sobre la llengua catalana per contravenir aquells judicis previs. Pla té clar que la literatura, tota, només pertany a la llengua en què és escrita. Com li han de prohibir de servir-se de l’eina d’ofici! Ha tingut al seu costat Adi Enberg, Estat Català. Però la força d’aquesta obra és, sobretot, com ens explica la seva gran paradoxa: la distància existent entre el Jo biogràfic i el que s’expressa a través de l’escriptura, en el sentit que servint-se de la literatura del Jo en tota la seva varietat de registres “Pla troba la manera perfecta de preservar la part més íntima del seu cor furtiu”. És l’arma dels llibres personals: jo parlo de mi. Però compte, perquè els silencis també diuen. Per als qui els saben. Monstruós!