Reconèixer l’escriptor

Vivim el dol del traspàs de Paul Auster. I compartia a les xarxes que La invenció de la solitud comença dient “Un dia hi ha vida” i acaba amb un “Fou. No tornarà a ser mai més. Recorda’l”. Inoblidable, Auster, pels commovedors i delicats retrats de vides i relacions que ens deixa. I repassant la nòmina de títols que n’hem llegit, i les tantes traduccions dels seus llibres, no et qüestiones que són els lectors els qui marquen el cànon. Llegim. Llegim més del que sembla o se sent més el soroll que la música? I quan parlem d’escriptors, de qui parlem? I quan parlem de gèneres, a quins fem referència? Reivindico l’assaig com a gènere literari, entès com la literatura de les idees. I reivindico com a escriptors no només aquells que se saben llargs de ficcions. Ara bé, què ens fa dir que un és o no és escriptor? I qui decideix si una obra és de referència o no? És a dir, qui el decideix, el cànon, la indústria i l’acadèmia, entès el binomi com a grup de poder, com en el seu moment decidien Josep M. Castellet des de la indústria editorial i el Dr. Molas des de l’acadèmia? No només. Els lectors, també i sobretot. Perquè la indústria es troba, en algun cas, que els lectors imposen autors que l’acadèmia no acaba de ratificar. Passa també que de vegades el reconeixement no és sobtat, i cal esperar la difusió d’un grup d’entusiastes. I manllevo l’exemple a Martínez-Gil quan diu que dels mil exemplars de Da nuces pueris de Gabriel Ferrater se’n van vendre, tan sols, uns setanta-cinc. Ara és un clàssic. Clàssic és aquell que es reedita constantment. Perquè és cert que tota comunitat lingüística organitzada en sistema literari ha de tenir una llista d’autors considerats valuosos i dignes de constar en un cànon particular i universal. Tota literatura ha de tenir tres referents per comprendre’s a si mateixa: els escriptors considerats indiscutibles, les èpoques i els models literaris o de repertori, és a dir, els gèneres. Aquesta missió, en el nostre cas, la van complir la Biblioteca Catalana, Els Nostres Clàssics, les Col·leccions de la Selecta, sobretot la Biblioteca Perenne, Antologia Catalana i la MOLC. Però, i avui, qui la compleix aquesta missió? Qui decideix que un escriptor que no s’endinsa en la ficció n’ha de formar part, de la nòmina d’escriptors?