Joan Solà al Parlament
El juliol del 2009 el professor Solà va venir convidat al Parlament en sessió plenària en tant que Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va començar la seva intervenció dient: “Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula. Avui els vinc a parlar precisament de la paraula. Vostès s’han de sentir orgullosos de treballar precisament amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula.” I és que, oral i escrita, és l’eina del polític, la paraula. Deia que la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. Entenent per salut política el marc estatal de referència, i és que quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat. “El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres, de llengües, esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants”. La mala salut social de què parlava la il·lustrava amb el fet que hem guanyat les aules, però hem perdut el pati. Avui ja perdem pati i aules. I no només per un fet que caracteritza tota l’Europa contemporània com és la immigració, que vol dir la incorporació de grups lingüístics d’origen molt divers, sinó per l’obsequiosa predisposició dels catalans a la substitució lingüística, fet que evidencia que els parlants autòctons no tenen consciència lingüística, la qual cosa en fa dubtosa la competència. Llavors, sempre segons aquest parlament reportat, és quan la mala salut filològica del català és també fàcil de percebre, perquè ens trobem amb una degradació alarmant de totes les seves estructures: fonètiques, sintàctiques, lèxiques o fraseològiques. Som, deia, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys. ¿Es pot tolerar que una comunitat lingüística s’hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d’allò que parla? “Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal? Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre”. Autoritat intel·lectual.
