Un nou paisatge polític
Les eleccions de diumenge canvien el paisatge en l’eix ideològic i en el nacional. L’independentisme perd la majoria. I el president de la Generalitat assumeix els resultats d’Esquerra, s’acomiada de la política institucional i fa notar que si la grandesa de la democràcia és que els ciutadans, amb el vot, modifiquen l’arc parlamentari, els catalans en aquests comicis han relegat ERC a l’oposició, la qual cosa vol dir que és de PSC o de Junts d’on haurà de sortir, si surt, el candidat per ser escollit president de l’Executiu. El president Aragonès convocava eleccions perquè no va poder aprovar els pressupostos, la llei més important de cada exercici. Junts no hi donava suport i deixava caure el Govern. Diumenge al vespre, el president Puigdemont, cap de llista de la segona força amb més vots, apel·lava Esquerra a la unitat. Però a quina unitat? Si a la vida són les accions i les actituds allò que justifica les idees, ¿com és que el seu partit no se’n va servir, de la unitat que ara reclama, per aprovar els pressupostos i poder acabar la legislatura? Si Junts no concedia per gentilesa allò que negava per convicció, ara Esquerra no és potser que faci semblantment, però diu que es manté en l’espai per marcar el Govern quan comenci la legislatura, que és el que correspon als grups de l’oposició. L’independentisme institucional s’ha fet mal entre si. Volgudament. Uns i altres, després de la crueltat d’escons i togues d’Espanya, més que servir-se de la unitat amb les naturals alteracions que la convivència depara, van oferir a Pedro Sánchez un crèdit de confiança sense límit. Però si de presó, delicte de sedició i exili hem aconseguit, negociant amb l’Estat, indults, l’abolició de sedició i amnistia, ¿no haurà estat aquesta una legislatura que començava a esmorteir el dolor? I encara hi havia algú que considerava que amb l’Estat no s’hi havia de negociar. Amb tants de recels i ressentiments arran de l’octubre del 17 potser caldria, com Jordi Cuixart, que certs actors principals d’aquells fets sortissin d’escena. Potser. De moment al nostre mal no hi sabem trobar remei: fem anar pal·liatius, que atenuen els símptomes de la malaltia sense actuar sobre la seva causa. Subterfugis amb efecte passatger. Tres presidents ha relegat el procés: Puigdemont, Torra i Aragonès.
