Europe, revue mensuelle
Fundada l’any 1923 per un grup d’escriptors en col·laboració amb Romain Rolland, entre ells Paul Éluard, Europe dedica el número de desembre de 1967 a la littérature catalane. Amb escrits de Joan Fuster, Josep Pla, Castellet i Molas, Jordi Pere Cerdà, Pedrolo, Calders, Rodoreda i Ricard Salvat, i poemes de Carner, JV Foix, Estellés, Bauçà i Blai Bonet, bé podem constatar com la nostra ha estat, sempre, una cultura tan reconeguda al món com prou indiferent a l’Estat del qual forma part. Les actituds d’Espanya cap a nosaltres ja ens les agafem amb un indissimulable desencant, amb un gran cansament i potser fins i tot amb tant d’escepticisme respecte al futur de Catalunya i de la seva relació amb l’Estat que ja no sobta que ni els més prudents ja no s’estiguin de dir que el nostre mal és l’Estat. És cert que la Catalunya d’avui ja té ben poca cosa a veure amb aquell país que es refeia a començament dels anys vuitanta. Però no ho és menys, de cert, que l’Espanya d’avui tampoc no hi té res a veure, amb la d’ara fa quaranta anys. Ara bé, mentre Catalunya ha contribuït a la modernització de l’Estat per fer d’Espanya un país a l’alçada de l’Europa rica i lliure, la contraprestació no ha estat pas de justícia equitativa. Mentre Catalunya ha fet que l’Estat incrementés la seva riquesa, el que n’hem rebut ratlla la instauració de la misèria. En són desgraciats exemples, d’aquesta nostra dissort en inversions, la manca de suport de l’Estat en el corredor mediterrani i rodalies, però també la sentència del TC contra l’Estatut o els percentatges de castellà a les aules. Davant tant de desgreuge per part de l’hegemonia espanyola i davant de tanta submissió de la política catalana, que no acaba d’acarar-s’hi, als catalans només ens queda dir prou al tracte rebut i redefinir el catalanisme amb el doble objectiu de lluitar per aconseguir més ambició i saber-nos Estat i, alhora, treballar polítiques que ens permetin cada vegada més progrés i més benestar, perquè tota política que no fem nosaltres, per a nosaltres, ells ens la fan, cada cop més, contra nosaltres. I és per això que ens cal cohesionar les voluntats que creuen en aquest país per convenciment i deixar d’atorgar a la política crèdits de confiança sense límits. El repte no és fàcil, però és assolible.
