Amb la revetlla, l’estiu

Sant Lluís ens marca que comença l’estiu, però sant Joan, amb la revetlla, que en haver fet el tomb de l’any torna, perenne, n’és el tret de sortida. I en el marc de la ficció, L’estiu que comença és la novel·la de Sílvia Soler que ens arribava després de Petons de diumenge. Un relat senzill, on no hi passen gran coses, però hi passa la vida. La història de dues famílies o potser és, més aviat, la història de la Júlia i de l’Andreu, els fills grans d’aquestes famílies, a qui acompanyarem al llarg de cinquanta anys. I en aquest seu curs de vida, viurem amb ells situacions que qualsevol de nosaltres pot viure: l’amor, el fracàs, pèrdues, alegries, amistats i parelles que es fan i es desfan.. i, tot això, a Sorrals, en una casa a la platja amb jardí de magnòlies i gessamins, on cada any s’hi retroben per difícils que siguin el temps i les experiències, amb el brindis també de cada any per celebrar aniversaris i l’estiu que comença, amb la revetlla. Una novel·la sense floritures que ens commou i ens emociona, i és que la màgia d’aquesta història rau, potser, en el fet que no hi ha grans esdeveniments, però en canvi reflecteix de forma plàcida l’inexorable pas del temps, situant l’epicentre de les vides dels protagonistes en el solstici d’estiu. Vivim la tendresa del despertar de l’amor adolescent –el bes va arribar com arriben les onades, suaument, però sense que res pugui aturar-les–, compartim el brindis de cada revetlla, que esdevé tradició, i la suma d’aquests instants es converteixen en una gran i delicada història. Acompanyem tots dos protagonistes en un viatge on el passat esdevé una ombra fosca com un núvol de tempesta reticent a abandonar-los. Una nit d’estiu en un jardí, una taula parada i uns personatges que s’hi retroben mentre les seves vides van avançant com el curs d’un riu. Amb la tragèdia com a contrapès de la balança. Deia Gide que la literatura feliç no té història. I és que la desgràcia arriba fins i tot en el moment de més placidesa de la vida. Amb la mar com a gran metàfora: en calma, la contemplen i la gaudim, però a la ratlla de l’horitzó pot arrencar la tempesta: la nit de sant Joan. L’estiu que comença és per gaudir-lo. I ni que ja l’hàgim llegida, cada relectura d’aquesta novel·la és nova. Com cada estiu, que sempre és un altre.