À. Susanna o el pols de la vida

El títol d’aquest escrit el manllevo del pròleg de Marie-Claire Zimmermann a Dits tacats, l’antologia poètica d’Àlex Susanna. L’home dels llenguatges se’ns ha fet immortal absent. I ens hem quedat sense un dels millors dietaristes de la literatura catalana. Posava el seu jo en escena no com a personatge, llavors hauria estat autoficció, sinó com a persona, i compartia amb el lector, en una arquitectura de quadern de notes, les seves experiències personals i intel·lectuals, i sense dies, de manera que són els fets descrits, narrats o opinats els que marquen el temps. Quadern venecià, Quadern de Fornells, Quadern d’ombres, Quadern dels marges, Paisatge amb figures, El món en suspens i La dansa dels dies evidencien com en aquests seus dietaris, l’experiència hi és com la més gran component; l’altra, la reflexió. Els anava construint a partir de trobades i reunions de feina, que és d’on emana el gruix de les reflexions, opinions, confessions, anècdotes i interrogants, amb falques de citacions, com una de Narcís Comadira sobre la llengua dels poetes, que donen al relat un toc d’elegants complicitats. Entre les moltes raonades reflexions sobre tots els llenguatges artístics i la vida cultural i política del país, destaco la referència que fa a la desproporció excessiva d’un escriptor com Josep Igual, entre el seu nivell i el seu ressò. Susanna parla de l’edició de L’eternitat enamorada i ens fa adonar de com la caixa de ressonància de la nostra literatura continua essent molt deficitària. No deixen indiferent ningú les reflexions sobre si ens sortirem, del bucle fatídic on sembla que, com a país, estem immersos. I al costat de noms de creadors i crítics, una prosa delicada d’apunts del natural dels seus paisatges: la Vall de Ribes, el Matarranya o el Penedès. Al compàs de l’anècdota recent o del record evocat, Àlex Susanna va desgranant les seves reflexions amb un relat enlluernador tant per la llengua, elegant, com per la densitat moral, evitant nostàlgia i narcisisme, perquè amb el pòsit del poeta que era trobava, sempre, el to just del relat, perquè sabia, com els romàntics anglesos, que cal preservar l’emoció original amagant-la en un espai que és fora de les paraules. Faig meu cap a ell Vinyoli quan diu que els records ho són tot i l’incessant repetiment.