Lleis i canvi de costums

Podríem dir que, sociològicament parlant, el país té tirada a crear polèmiques avançades, sovint sense ni tan sols haver escoltat les veus acadèmicament autoritzades, i és llavors quan l’enrenou és servit i tothom hi diu la seva. Però una tal reacció potser no està tan malament perquè ens ajuda a pensar, a crear-nos opinió i a defensar-la. I la llengua, sempre tant en boca de tothom, no n’és escàpola, del reconeixement que hauria de tenir en una hipotètica Catalunya independent. El que és ben cert és que caldria evitar d’incórrer en les mateixes pràctiques de què s’han servit Estats com l’espanyol o el francès. No cal que una llengua sigui d’obligat compliment per imposició, com també em sembla que no caldria que constés, en una futura constitució catalana, una declaració grandiloqüent d’oficialitat. I doncs, l’occità, una llengua que fa quatre dies que n’és declarada, d’oficial, a Catalunya?, podria adduir algú. Aquesta declaració només té la força de reconèixer que la llengua de l’Aran és l’occità, dit aranès, a la Val. Doncs com a l’Aran, l’occità; a Alemanya, l’alemany; o als Estats Units, l’anglès, a Catalunya, la llengua “per defecte”, tal com destaca l’IEC, en tant que Acadèmia, des de la Secció Filològica, i amb les Universitats totes, és la catalana. La llengua preferent ha de ser la del país, i és amb la seva, de llengua, amb què aquesta hipotètica Catalunya independent s’hauria d’identificar a tots els efectes; sense detriment que, a conveniència, tothom se servís de tantes altres llengües com calgués. Només faltaria. Ara bé, preeminent, només una. Diu molt encertadament un editorial d’Els Marges que “delegar en una pomposa declaració d’oficialitat única el rang de la llengua del país no és sols fornir de munició a l’enemic, tot actuant reductivament com ell; és ignorar –ho advertia ja Horaci– que de res no serveixen les lleis sense un canvi de costums”. Perquè és ben cert, tal com es qüestiona aquest editorial, quants d’aquests que ara es proclamen compulsivament independentistes s’esforcen a ser independents tout court? I molts dels qui en reclamen l’oficialitat no practiquen en el dia a dia el bilingüisme passiu? Només ens cal país amb llengua i ciutadans amb una ferma consciència lingüística. I amb una exigent competència.