Ert, sol, abandonat i bo

La manllevo de JV Foix, la tirallonga d’adjectius per al títol, perquè lliga amb Goethe quan diu que hi ha un moment a la vida en què morim sense que ens enterrin, que el món n’és ple, de gent morta, encara que ella no ho sàpiga. I Víctor Hugo ens feia adonar que els animals viuen, mentre que els humans vivim i existim; que la pulsió de ser, els humans la compartim amb tota la matèria; la de viure, la compartim amb els éssers vius; però la pulsió d’existir és específicament humana. Per què? Doncs perquè vivim en la nostra pell, certament, però no comencem a existir si no és en la mirada d’un altre, tot just perquè el desig no cerca el plaer, sinó la relació, per això la condició física de la manca de reconeixement és la solitud. I potser per això és innegable que no podria ser concebut cap altre càstig més diabòlic, si fos físicament possible, que el de ser deixats anar en societat i romandre-hi passant completament desapercebuts per tothom. Llavors, quan creixem en anys, és quan ens adonem que la vellesa és, en massa casos, l’etapa vital en què l’existència pot desaparèixer abans fins i tot que la vida s’extingeixi perquè els distribuïdors habituals de reconeixement desapareixen l’un rere l’altre. De fet, desgraciadament, trobem molta gent gran a la qual se li intenta allargar la vida, però no pas l’existència, i és que n’hi ha força, de gent, a la qual l’existència els va deixant abans que la vida. És el morir sense que ens enterrin de què parlava Goethe. En molts casos, el drama de la vellesa no és pas que un tingui necessitat dels altres, sinó que aquests altres ja no tenen fretura de tu. I aquesta és la gran crueltat. I és en això que som diferents homes i animals. En què ells només viuen i nosaltres vivim i existim. Nosaltres necessitem el reconeixement dels altres. Explicava un prestigiós biòleg que una moneta mostra sempre signes d’alegria quan la seva mare reapareix davant seu després d’una absència. L’home, en un cas semblant, opta per emmurriar-se, és a dir, per castigar l’altre per haver-se fet absent, però en realitat no fa altra cosa que imitar-lo, a aquest altre, perquè li ha rebutjat la seva atenció. En diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n’experimentem. La vida!