Diada precongressual

Aquest nostre és un país acostumat a l’adversitat. I és que en aquesta nostra voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació, l’Estat, fins al darrer minut de pròrroga, es va negar al diàleg sempre que es tractés per negociar un referèndum. Aquesta seva arrogància, la va materialitzar en una actitud d’amenaça feta de contrastos i ràbies. L’endemà d’aquell primer diumenge d’octubre, i amb l’aturada general del dimarts següent, el món va veure Catalunya com un país agredit per haver volgut exercir el dret a urnes després que l’Estat s’hagués negat a un diàleg insistentment reclamat pel president Puigdemont. De llavors ençà, amb presó i exili, no fem altra cosa que defensar la nostra dignitat. No oblidarem mai les togues de la capçalera lliure de les manifestacions de les grans ciutats, que n’eren la imatge. Aquella violència d’Estat expressada a cops de porra i de gasos lacrimògens, a més a més de l’agressivitat política i judicial, va comportar que l’independentisme ampliés suports, materialitzats en vots, i moltes complicitats. La democràcia espanyola es manifestava repressora. Però avui ho vivim tot ben altrament, sobretot per una raó endògena: la divisió de l’independentisme per recels i malfiances. I el ciutadà se sent profundament traït. Toca de reconduir situacions mal gestionades, de fer política amb intel·ligència sabent qui és l’adversari, perquè l’independentisme tant es pot retreure haver donat suport al president Illa com al president Sánchez. Davant d’aquesta política de tan poca ambició, les crides a la mobilització, que sempre acompanyen, ja no seran tan entusiastes. La política catalana necessita nous lideratges, d’actors principals i secundaris, perquè les raons polítiques només les pot resoldre la política, i l’independentisme les ha de resoldre en el terreny –que és el que ha abonat– de la complexitat; i amb les tantes desconfiances, ambicions partidistes i contradiccions més que guanyar-hi, hi perdem. Cal unitat. I no em cansaré de demanar-la. I la unitat demana generositat. Aquesta Diada, abans de tants congressos, hauria de mostrar el mirall de la veritat, aquell que es va esmicolar a l’origen en fragments petitíssims, però que cadascun d’aquests fragments guarda una engruna d’autèntica llum. Encara hi som a temps!