3 d’octubre: dia D
El dimecres dia 3 d’octubre d’ara fa set anys va ser realment l’autèntic dia D del Procés. Va ser el dia de la vaga general: la resposta unitària de la societat civil contra la repressió que havíem patit el diumenge dia 1 amb les urnes als col·legis. Arran dels fets repressius durant la jornada electoral, la Taula per la Democràcia va convocar una paralització general sota el nom d’Aturada de país. Entitats socials, organitzacions sindicals i patronals –sense Foment– van fer una crida que va ser àmpliament secundada. Segons el Ministeri de Treball, més de dos milions de persones van quedar registrades com a seguidores. Un 81% de treballadors a sou i més d’un 67% si hi sumem empresaris i autònoms. Sembla ser que hauríem de remuntar-nos als anys vuitanta per trobar una vaga general amb una incidència semblant. Catalunya responia a l’agressió de l’Estat perquè no volia que comptéssim quants de nosaltres voldríem un estat independent, lliure i sobirà en forma de República: un 90% de vots favorables d’un 43% de participació. I com que vam decidir que ens volíem lliures, la nit d’aquell dimecres dia 3, els poders de l’Estat acordaven que el cap d’Estat s’adreçaria als espanyols. I ho va fer: començava destacant els moments greus per a la democràcia i acabava manifestant-los, als espanyols, el seu compromís “con la unidad y la permanència de España”. Que els en va fer, de mal, aquell dia 3! Espanya va veure que Catalunya es vol República. Aquella sobre la qual Beaudelaire escrivia a Le Salut Public l’any 1848 com de bell i gloriós n’és el nom, i, exaltant-ne les més altes virtuts, deia al poble: “vigila els conspiradors, els moderats, els retrògrads, però sàpigues que el millor remei per a les conspiracions és una fe absoluta en la República”. I afegia que “la República ens ha aparegut com el nom bell i gloriós que podria redimir-nos. A causa, és clar, de fer sinònims República i Llibertat”. Tant llavors com ara, la res-publica té una ètica i una estètica a través de les quals mesurem la convivència per tal de donar-li una plàstica, que vol dir, en realitat, donar-li una nova manera de fer política. Segurament va ser per això que J.V. Foix escrivia que “cal donar un estil a la República, i que sigui Catalunya que l’imposi”. Tot arribarà!