Viure la mort

Aquest oxímoron remet a La mort de l’altre, el darrer llibre de Teresa Ibars, el primer de l’autora en segell de Comanegra, que amplia la nòmina dels seus llibres personals començada amb Altes de l’oblit: un Jo memorialístic, si l’haguéssim d’encasellar en algun dels registres de la literatura de la intimitat. Amb una arquitectura capitular, l’autora fa un recorregut per la vida i la mort d’aquells molts que formaven part de la seva geografia familiar i sentimental i als quals ha acomiadat amb dol. Perquè és dels altres que vivim la mort, i cadascuna d’aquestes morts la vivim de manera diferent i amb litúrgies també diferents. Teresa Ibars, si bé establerta a Lleida, és d’Aitona, un poble on la proximitat veïnal facilita la familiaritat, i és aquí on en tasta el primer gust amarg, de les pèrdues. En el prefaci del llibre ens diu que del que realment vol ocupar-se en aquest relat de records i memòria és de la mort de l’altre, dels plors instintius i emocionats que li provoca la pèrdua dels éssers estimats. I lluitar contra l’oblit. Perquè “de fet, si som alguna cosa és potser la suma de les nostres absències”. Certament, encaixem la mort en una pietosa mecànica social, des d’on algunes llancen una guspira al gresol de la nostra emotivitat. Han estat unes altres morts, però en el cas de Teresa Ibars, “La del Xavier”, el seu company, ha estat, per a ella, i és per al lector, la més colpidora. I la d’en Dawda, que exemplifica, amb tendra delicadesa, la pena lenta, sotmesa, d’una vida jove confessada al punt de morir, de desitjos somiats, i no haver pogut cridar mai, com el Pi de Formentor, “Oh vida, oh noble sort!”, amb la consegüent duresa per repatriar-ne les despulles. D’en Dawda, Teresa Ibars ha fet, molt encertadament, d’una persona un personatge. I amb ell, tot els Dawda, amb un dolor carregat de ràbia social. I com que en tota cultura la mort comporta un ritual, en el llibre també hi trobem “La cerimònia de l’adéu”. I com que tothom el dolor de l’absència l’ha patit, Teresa Ibars ha sabut trobar la veu i el to del relat, no gens fàcil, de manera que sense correlats objectius, amb sentiment però sense sentimentalisme, La mort de l’altre sap fer-se llegir des del Jo de cadascú i cadascú des de l’enyorança dels seus dols. Tan presents ara que ve Nadal.