L’art i la crítica
L’any sempre comença amb novetats en els llenguatges artístics. Qui no se sent fascinat per aquells que tenen capacitat creativa i originalitat? Sedueixen aquelles intel·ligències tan singularment agudes que no el qualifiquen d’art, el resultat de la seva creació, sinó d’objecte. D’Alexander Calder en coneixia aquells elements abstractes suspesos en harmonia, hipnòtics, sobre els quals va preguntar al seu amic Marcel Duchamp com havia de dir-ne: “mòbils”, diuen li va dir. I qui no coneix avui els “stabiles” de Calder? El que desconeixia, però, eren les gairebé 2.000 joies que va fer a mà i que sota el títol Calder Jewelry vam poder veure fa uns quants anys al Metropolitan de Nova York. Sembla ser que dissenyar joies va ser una dedicació molt personal, en el sentit que cada peça era obra única, amb formes geomètriques que reinventava per a cada ocasió. El nét de l’artista, i president de la Fundació Calder, explicava que el seu avi venia les joies a preus molt accessibles, entre 10 i 20 dòlars, i que durant la guerra van ser la seva segona font d’ingressos. Calder preparava una caixeta amb l’obra i l’enviava a qui actuava de mecenes (persona rica que patrocina sense diner públic), i en aquesta mateixa caixa la destinatària li remetia els diners. Entre les seves clientes més conegudes, Alexander Calder tenia Peggy Guggenheim, per a qui va crear peces exòtiques fetes de filferro, d’objectes trobats, de fragments ceràmics i amb les quals homenatjava la cultura africana, l’egípcia o la precolombina: unes peces, avui encara, del tot actuals. Enginyer de formació, diuen que deia que pensava millor amb un filferro a la mà, i és que aquest és l’element comú i de connexió de tot el seu conjunt d’obra: el filferro. Calder és un dels grans escultors que va saber dotar l’escultura de moviment, alhora que va re-formular el concepte d’espai. Una obra del tot desafiant, la seva, raó per la qual és que se n’ha ocupat tant la crítica. I aquesta és la grandesa, perquè la pitjor crítica que pot tenir una obra, sigui quin sigui el llenguatge en què es materialitza, és l’absència de crítica: que les veus més autoritzades no se n’ocupin. I crítica no vol dir informació en forma de titular a X i elogis de cortesia. No. Crítica vol dir argumentació raonada: per bé o per mal.
