La consciència dels límits

Parlem “d’aquesta nostra terra” en el sentit de poble o de país, i el correlat no és aliè a la identificació de poble-nació-estat-frontera que ens fa notar Joan Francesc Mira. ¿És cert que tot grup ètnic està definit per l’existència d’un límit, d’una frontera? ¿I és cert, també, que el manteniment d’aquest límit és crucial per a l’existència del grup? Si hi convenim, hem d’acceptar que aquests límits poden ser de qualsevol tipus, i que molt sovint són, sobretot, de caràcter social i cultural, sigui quin sigui el seu contingut, i que és per això que són límits molt permeables i susceptibles d’alteració. Una alteració i una permeabilitat que es perden amb la identificació del límit d’identitat bàsica amb la frontera lineal del territori, que és tant com dir amb l’assoliment de l’Estat contemporani. Per això, els qui com Dahrendorf aposten pel model clàssic d’Estat, potser obliden què és l’Estat, més que no pas la nació cultural, qui ha portat els límits de la “tribu” a la seva forma suprema, la més dura, la més rígida i la més intocable: la forma del mapa i de la frontera. Per això la crítica de l’Estat sobirà com a forma suprema i última d’organitzar-se les societats ha de ser de crítica de la territorialitat patrimonial i crítica de la sacralitat de la frontera, o no serà mai una crítica substancial. Altrament, continuarem veient el món, i la part del món que és Europa, en el nostre cas, no format per pobles i cultures, sinó dividit en taques de colors, ratlles i mapes. I la vella geografia política, i torno a Joan Francesc Mira, continuarà estant per damunt de la geografia cultural i humana. ¿Què significa, si no, la suposada desaparició de les fronteres, és a dir, la supressió dels punts de vigilància policial, quan la imatge d’aquestes mateixes fronteres és més present que mai? ¿I què vol dir que la consciència dels límits s’afebleix en el camp econòmic i administratiu si es reforça, paradoxalment, en el simbòlic i moral? No cedeixen mai, els Estats, prou que ho hem tastat. Mai. I ara que ha retornat nou inquilí a la Casa Blanca, sense ser amo del món, per molt que potser s’ho pensi, que el món és seu, els Estats es reforçaran. I ho faran malgrat les amenaces d’aranzels. Geografies fixes. Però el meu, un país de Països!