"Avui no hauríem de ser aquí!", la carta dedicada als agents rurals morts

Tu eres de nosaltres el romàntic, el poeta, l’escriptor... Un dia em vas dir que en això m’assemblava a tu.  Mirant avui la teva vida, la veig plena d’amor. Amor que tu has alimentat amb la teva pau, la teva amistat, la teva rialla, la teva calor...

No és just! Aquestes coses no haurien de passar! Aquest món tu l’estimaves, el vivies, el gaudies, l’assabories... No et vull dir adéu. Aquest no era el teu moment! No és just!  Has format una família preciosa, amb l’Esther i el Xavieret heu crescut com a persones, us heu enriquit...

La teva feina l’estimaves i et feia molt feliç. A la família ens explicaves com “caçaves serps”, vigilaves jaciments arqueològics i alliberaves àguiles; i recordaves a tothom les normes d’una convivència cívica. T’estimaves apassionadament el cos d’agents rurals. Vas lluitar molt per poder formar-ne part, fins que ho vas aconseguir. Era la teva vocació. Avui estàs aquí, jacent, al costat del teu company David, que era part de la teva família també; perquè aquests dies hem après que tots els membres del cos sou com una gran família.

Són infinites les mostres d’afecte i d’amor que estem rebent! Això és el que tu has sembrat i avui nosaltres recollim. Molts dies, quan jo sortia de guàrdia, ja trobava, al grup del WhatsApp de la família Macià, la foto de la sortida del sol al Segrià. Aquí et buscaré cada matí i aquí et trobaré. I amb una gran rialla et diré: bon dia, cosinet! T’estimem, Javier!

PD: Avui la teva sala feia olor de flors...