Atrapada en el sistema

SR. DIRECTOR: Fa uns dies malauradament he patit en primera persona el sistema públic de salut. Realment, ha estat un infern, un camí tortuós que no li desitjo a ningú. Caldria que tothom prengués consciència del que s’està coent. Perquè de vegades no prestem atenció a la tan repetida informació del col·lapse sanitari i els seus protocols –fins que no ens toca de prop.

En el meu cas, he estat de sort i he pogut contar-ho. Perquè segur que molta gent es queda pel camí o simplement no ho explica. Un fet tan habitual ara a l’hivern com una otitis pot degenerar en uns fets bastant més greus –quasi amb resultat de mort. La meva queixa ve donada en l’aplicació dels protocols i el poc marge de maniobra del metge d’atenció primària o del metge d’urgències dels GUAPS. Ja que són els professionals de primera línia d’actuació i que estan més ben preparats i més acostumats a tenir ull clínic basat en la seva experiència a banda del protocol.

Potser haurien d’escoltar més el malalt sobre què diu (antecedents, edat, etc.) i com ho diu, i decidir donar el tractament adequat al marge del protocol. En el meu cas, necessitava un antibiòtic, ja que cada any passo pel mateix procés i sempre necessito tractament amb antibiòtics. I tinc una edat que atorga el benefici de la saviesa i la serenor per saber què necessito. Com van trigar a aplicar-me el tractament adequat que jo suggeria, vaig continuar en l’espiral de malestar i de dolor, passant per urgències tant d’atenció primària com de l’hospital, fins que van ingressar-me amb el timpà perforat i notablement deteriorada. Tant, que temien que no tingués ja meningitis.

Van fer-me una punció lumbar per descartar-ho. Aquesta és una malaltia molt més seriosa i amb un possible resultat de mort, tot i que van descartar aquest diagnòstic. Val a dir que en tot moment van atendre’m el millor que van poder, amb un interès real pel meu estat. He de dir que el personal sanitari va ser en tot moment molt professional i humà. Molt propers tot i les dures condicions laborals que molts d’ells pateixen, com contractes precaris d’un dia o d’un mes, inestabilitat laboral, càrrega de treball... Finalment quan van veure que ja estava millor i més estable, em van donar l’alta.

Vull fer reflexionar sobre la rigidesa dels protocols. Perquè la salut no és com les matemàtiques, no tot és tan quadriculat. El que pot ser beneficiós per a un pot no ser bo o ser un verí per a un altre. Hem de ser més intuïtius i recuperar l’ull clínic dels professionals del passat. Cal saber actuar a temps ja que s’estalviarien molts recursos i sofriment humà.