Disbarats lingüístics

Sr. Director:

Costa de creure el desgavell lingüístic al qual incorren alguns dels tertulians més conspicus del nostre país. Per començar, sembla que els és impossible, ai! treure’s de sobre el “bueno”, oblidant-se que –ras i curt– cal dir “bé”.

I posats a fer-la diuen “pues bueno” en comptes del “doncs bé”. I ara han adoptat el mot espanyol “cariño”, possiblement perquè l’“estimen”, li tenen un gran “afecte”, ”amor” i “tendresa”.

Però, “ep!”, alguns d’ells diuen “ull!” –traduint l’exclamació “¡ojo!”–. I com que consideren que no són uns “babaus”, afirmen que no són “tontos”.

El fet resulta abracadabrant, talment com si visquéssim enquistats en els temps en què Serafí Pitarra (1839-1895) escrivia les seves obres teatrals en “el català que ara es parla” en contraposició al “català acadèmic”. Si Pompeu Fabra aixequés el cap no s’ho podria creure...