És evident que per entendre la vida cal viure-la?

SR. DIRECTOR:

La meva pregunta és, les persones estem preparades, ens considerem capaços per entendre la vida? Jo crec, sincerament, que d’una forma o una altra sí. Malgrat que no pot indicar-se amb precisió, l’evidència suggereix que hi ha hagut vida a la Terra durant almenys tres mil set-cents milions d’anys, encara que cal matisar que alguns estudis la daten des de fa quatre mil dos-cents cinquanta milions. El concepte de vida pot ser definit des de diversos enfocaments. És com una peça teatral, no importa quant s’hagi viscut, sinó com s’hagi representat, és dolça o amarga, curta o llarga. Depenent de com un vagi manejant el seu propi existir. 

La noció més habitual està relacionada a la biologia, que sosté que la vida és la capacitat de nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Jo personalment l’encarrilaria en tres frases, nàixer i morir i el parèntesi que existeix al mig és la pròpia vida. “L’important en la vida és tenir una gran finalitat i posseir una actitud i perseverança per assolir-la”, sense haver de limitar-nos ni estar pendents dels altres, som lliures per fer-ho, tan sols depèn d’un i recordant que no viu més el que més viu, sinó el que millor la fa servir.

No els càpiga el menor dubte que la vida inclou una sèrie de conceptes de l’ésser humà i entorn relacionats directament o indirectament amb l’existència. El planeta Terra és l’únic de l’Univers, de moment, del qual se sap que conté vida; el lloc on va nàixer i ha viscut la humanitat fins als nostres dies. Albert Einstein (científic alemany) va dir en el seu moment: “Tanta pressa tenim per fer, escriure i deixar sentir la nostra veu en el silenci de l’eternitat, que oblidem l’únic realment important: viure.”

És de tots sabut que les nostres capacitats i també la nostra falta de capacitat ens acompanyen al llarg de la nostra vida en una espècie d’“equipatge” personal que ens permet anar esquivant obstacles amb més o menys fortuna. Ni les unes ni les altres no són sempre les mateixes; van canviant, per bé o per mal, a mesura que el nostre cos es va mudant, a mesura que aprenem coses noves i, sobretot, a mesura que ens proposem les nostres metes i emprenem reptes nous, però al final crec que som capaços d’entendre la vida.

Cada ésser humà té la potestat i el lliure albir d’escollir la manera en la qual viu la seva vida, com l’afronta, en què inverteix el seu temps, amb qui es relaciona, les coses per les quals pateix i per les quals riu, és propi de cada ésser humà decidir sobre la seva vida perquè som essencialment éssers únics en l’univers, cada un amb la seva pròpia missió i opció. No és filosofia, és pura realitat, tot el que realitzem en la nostra vida només és el principi del camí a seguir. I per finalitzar aplicaria aquella locució de Molière: “Cal viure com es pensa, si no s’acaba per pensar com s’ha viscut”, però no fluctuem que per viure cal viure.