Passos de vianants: per fer-hi amics
Sr. Director:
Un dia qualsevol. L’hora, tant se val! Sol o acompanyat, un té el mal costum de creuar passos de vianants a la ciutat de Lleida. I, més sovint del que desitjaria, em trobo conductors que, després de fer passar el seu vehicle gairebé fregant el meu cos –ho accepto, és un pèl voluminós, sí–, em saluden afectuosament.
Primera reacció sorprenent. Altres vegades em quedo amb un petit dubte. És Lleida la ciutat en què hi ha una més alta concentració de cotxes amb les pastilles de fre gastades? Potser sí, atès que, malgrat que el pilot veu clarament que transites pel mig del carrer, fa circular l’utilitari a marxa molt lenta fins que s’apropa perillosament al meu cos (ell i jo tindrem la nostra raó de pes, suposo).
Segona reacció sorprenent, o és una nova aproximació per fer un nou amic? I quan, fruit de les dues maniobres anteriors intentes establir- hi una conversa, t’adones que estàs davant d’un amic de la infància, ja que gairebé sempre esmenta els teus familiars. Normalment, la mare. I té tota la raó del món, sóc fill de P. (primera lletra del nom de la meva mare). Deixem-nos ja de bromes!
A la ciutat de Lleida es produeixen cada any nombrosos atropellaments a la via pública, molts dels quals als passos de vianants. Si us plau, conductors, no girem la cara als vianants i respectem la seva preferència. Una vida val més que l’estalvi d’un segon a la carretera. A més, tots volem tenir amics per sempre, no?
