Burros i burres
SR. DIRECTOR:
Va succeir la matinada de diumenge passat. Mentre el sol envaïa els carrers, a poc a poc, prenent el seu temps, la petita multitud que continuava desperta es va atansar al descampat i es va col·locar al voltant de les víctimes.
Un noi es va atansar sigil·lós i va donar un cop a l’esquena a una d’elles. A pesar de ser robusta, es va queixar i es va apartar, sense èxit. La baralla ja havia començat: la resta dels nois es va atansar i va fer el mateix amb les altres companyes. Cops, sotracs i crits, seguits d’intents d’agafar-les de les orelles i estirar-les-hi. Alguns nois es van atrevir a pujar a sobre i fer equilibris impossibles. Havien estat bevent durant tota la nit, però l’excusa no era aquesta: “És divertit, és tradició.”
Altres nois reien, parlaven, continuaven bevent aliens al que estava succeint a uns quants passos d’ells. Alguns altres havien preparat una barbacoa i repartien entrepans de llonganissa i cansalada viada als curiosos que s’atansaven a disfrutar del macabre espectacle matutí.
Cada cop es premiava amb un vituperi; cada estirada d’orella, amb un cop a l’esquena; cada caiguda a terra, amb un fort aplaudiment dels que aconseguien, a pesar de les hores, mantenir l’atenció. Els uns eren tractats d’herois; els altres, de burros.
Quan la barbacoa es va haver quedat sense més carn per rostir, l’amo va posar les cinc burres dalt del camió i es va acabar la diversió. Això significava que les festes de la Granja d’Escarp havien arribat a la fi. La multitud es va dispersar camí de les seves respectives cases mentre es comentava que “l’any que ve diuen que l’ajuntament autoritzarà l’ús de vaquetes”.
Bones festes.