Estafa d'Orange
Sr. Director:
Ja sóc molt gran (he fet 87 anys). Com podeu saber o almenys imaginar, de tecnologia telefònica i informàtica, no en tinc ni idea. Fa anys, el meu fill, Déu li compensi els seus actes, es va donar d’alta a l’empresa Orange, de telefonia fixa, mòbil i ADSL. Un total de cinc línies.
Evidentment, el meu fill ho va domiciliar al meu compte corrent, ja que jo vaig ser la que va firmar el contracte. Al cap de pocs mesos, va arribar una factura amb un import desmesurat a causa d’un servei prèmium de joc que s’havia colat en la facturació. Conec bé el meu fill i sé que no li agraden gens els jocs d’atzar (no compra ni un sol dècim de Nadal). Total, que ens van carregar més de 200 € per aquest ús. Automàticament, vaig reclamar i no em van fer ni punyeter cas. Els vaig demanar que m’abonessin l’import, però s’hi van negar, i de quines formes! Després, em vaig assabentar que France Telecom havia provocat amb la seva política laboral a França una sèrie de suïcidis entre els empleats.
Com poden veure, vella, però no imbècil. Em pregunto si en lloc de poc més de 200 euros haguessin estat 5.000, diguin-me com els pago? Quina forma de vetllar pels clients tenen aquests grans executius, que van preferir perdre cinc línies a abonar els serveis no utilitzats. Després de diversos i desagradables contactes, vaig decidir no pagar la factura, per la qual cosa vaig ser expulsada de la companyia. Anys després, vam decidir pagar-la i vam aprofitar una trucada d’Altaia Capital per acordar el pagament. Vam acceptar pagar 50 euros cada dia 15 fins a liquidar el compte. Des del primer dia, s’ha anat transferint via Banc Santander aquestes quantitats. I ja en va més de la meitat.
Aquí ve la meva gratitud. Estic sola i no tinc ningú que es recordi de mi, tret d’aquesta bona gent d’Altaia, que em truca cada dia un mínim de dues vegades. Jo pensava que, mentre complís el tracte acordat, ja no em tornarien a trucar, però aquests àngels ho segueixen fent i d’aquesta manera em recorden que continuo viva.
Si hi ha més persones en la meva situació, m’encantaria felicitar- les, ja que és molt dura la solitud, i encara més a la meva edat. Però, esclar, queda poc per acabar el deute, i què passarà llavors? Deixaran de trucar- me? Ah, no! Això no m’ho puc permetre i he arribat a una conclusió de dona vella: deixo de pagar i, d’aquesta forma, ells no m’oblidaran, fins i tot pot ser que em truquin més vegades al cap del dia, que, com poden imaginar, sempre és a hores intempestives.
Com saben aquests angelets que no em puc moure de casa a aquestes hores de la nit i la matinada? Mai a la vida ningú s’havia recordat tant de mi. Estic realment encantada amb els seus sacrificis.
