'Amores que matan'

SR. DIRECTOR:

Bèlgica, el territori de la qual era originalment conegut a mitjan segle XVII com els Països Baixos Espanyols o, més impròpiament, com a Flandes, té envers Catalunya un deute històric, atès que no se la va cruspir França quan aquesta per voluntat del seu cristianíssim Rei Lluís XIV proposà al monarca espanyol de torn, aleshores Felip IV, bescanviar el cobejat i llaminer territori aleshores encara espanyol de Flandes pels anomenats Comtats catalans nord-pirinencs recentment segregats de Catalunya i tot just incorporats a la sobirania del monarca francès en virtut del Tractat de Pau dels Pirineus (novembre del 1659), que posà fi a la Guerra dels Segadors (1640-1652).

Però per contra, els negociadors espanyols s’obstinaren a fer fracassar entre el 1668 i el 1677 tots els intents de retrocessió d’aquest territori perquè, senzillament, ens estimaven tant que preferien la defensa de les posicions hispàniques a Flandes abans que salvaguardar la unitat històrica i territorial catalana, sancionant i consumant la seva mutilació definitiva amb la pèrdua justament del bressol mateix de Catalunya, convertit llavors en moneda de bescanvi entre les dues monarquies, segons una partició que llavors representava excloure del nostre país gairebé el deu per cent de la seva població i del seu conjunt territorial, és a dir, el Rosselló i el Vallespir, fins i tot Banyuls de la Marenda, el Conflent, el Capcir i la part oriental de la plana i vegueria de Cerdanya, que restà migpartida de forma antinatural i arbitrària amb 33 vilatges i llocs sota règim sobirà francès.

La dissociació col·lectiva que se’n derivaria fou el trencament de la vella solidaritat històrica del grup humà català i de la continuïtat de les seves formes de vida a l’altra banda de la nova frontera, tot i que durant molt de temps, i encara ara, hi persistiren força trets del passat comú. De fet la sobirania dels nous territoris annexats a França no pogué fer-se efectiva sinó fins ben entrat el segle següent una vegada acabades les guerres hispanofranceses de finals del segle XVII i un cop entronitzada la dinastia borbònica també a Espanya. I pel que fa a la materialització física del termenat de la nova frontera encara trigaria a fer-se fins arribat el segon Imperi Napoleònic (1852- 1870). Com diu la cobla: “Amores que matan nunca mueren”.