El regal de la vida

SR. DIRECTOR:

La meva mare va morir el passat mes de juliol, desprès d’una llarga malaltia, al llit de casa seva i en companyia dels seus fills. En el transcurs d’un dels darrers desplaçaments a l’hospital per una de les nombroses visites mèdiques, vaig observar, conduint el meu vehicle, que en un cercat just a la vora de la carretera hi havia una ovella sola i ajaguda a l’herba, cosa que em va estranyar. Li vaig fer saber a la mare, que em va dir que probablement havia corderat, paraula que jo coneixia però que no sentia des de feia molts anys. Aquest mot s’aplica a l’ovella prenyada que acaba parir. Aquell dia jo ja intuïa, tot i no tenir-ne la certesa, que la mare no se’n sortiria, de la malaltia.

De sobte, vaig sentir que aquella visió tan bonica d’una nova vida i el probable desenllaç fatal de la mare es fonien en la meva ment, en una metàfora tan bonica i terrible al mateix temps de la vida i la mort que les llàgrimes em omplir els ulls i vaig haver de fer mans i mànigues perquè la mare no se n’adonés. Algú va dir un cop que la vida és un regal que no deixa mai de créixer i que s’ha de gaudir de les petites coses, i a fe de Déu que tenia raó. La mare era d’aquelles persones que sembren primaveres allà on van i un exemple de dignitat i entrega incondicional als altres.

Escric això perquè després del seu traspàs vaig recordar moltes vivències semblants a la que us he narrat i malgrat el trauma que pateixo des de la seva mort, el record d’aquestes petiteses m’ha ajudat a suportar una mica més la seva absència. Jo no sóc ningú per donar consells, però si n’hagués de donar algun seria que honoreu i gaudiu dels vostres pares i els visiteu sempre que pugueu, perquè al cap i a la fi sou qui sou gràcies a ells. Déu vos guard.