Els últims dies de la República a Lleida

SR. DIRECTOR:

El primer bombardeig a Lleida va ser el 2 de novembre de 1937. Va ocasionar més de dos-cents morts i un miler de ferits, i la població va quedar espantada i convençuda que no tardaria gaire a patir un altre atac. El segon va ser el 27 de març de 1938, i, si no va provocar tantes morts, sí que va destruir més edificis. Després d’aquell segon bombardeig, la majoria de la població civil va abandonar la ciutat: el front de guerra cada vegada era més a prop. Lleida va quedar semideserta.

Sols una vintena de famílies es van albergar al refugi oficial que l’Ajuntament havia construït al carrer del Carme, davant de la Baixada de la Trinitat (on ara hi ha l’edifici de la Renovadora, al costat del carrer Turull). Els altres amagatalls, convertits en refugis, eren els soterranis de les cases particulars. La població del refugi municipal estava formada per homes d’edat avançada que no gosaven sortir a fora per temor de ser reclutats per construir fortificacions, i dones que no estaven disposades a posar un peu a fora, temoroses dels rumors de les disbauxes que s’estaven cometent en aquells últims moments en què les tropes ja lluitaven pels voltants de Gardeny i la caiguda de Lleida semblava imminent. Davant l’escassetat de menjar dintre del refugi, van ser una dotzena de vailets, de 12 i 13 anys, aquells a qui va tocar sortir de nit i recórrer uns carrers deserts r sense llum a la recerca d’algun comestible. Els llocs visitats van ser les botigues de queviures, totes tancades i barrades des de feia dies, motiu pel qual van haver de forçar-ne les portes.

En un magatzem de fruita de la plaça Sant Joan hi van trobar rams de plàtans penjats al sostre del soterrani preparats per a la seva maduració. A causa del temps que devia fer que estaven penjats, la pell de la fruita esrava totalment negra: n’hi havia prou de prémer-los una mica amb els dits perquè quedessin esclafats. Però del ram que van portar al refugi no en va quedar ni un. Un altre lloc va ser una botiga situada als porxos alts. D’allà van treure pots de carn russa congelada, que era una delícia, tot i que, quan els van obrir, en va sortir un baf pudent que indicava el malt estat del producte. La gent del refugi, però, no va deixar de consumir-la. Un altra troballa va tenir lloc al costat del riu –l’aigua, en aquells dies, arribava prop del jardí de l’edifici del Govern Civil–. En aquell terraplè van trobar una gran quantitat d’ous: abans de fugir, algun comerciant hi devia haver abocat un carro de caixes de cartró plenes de dotzenes d’ous; alguns estaven trencats i esbarriats, fora de l’envàs.

Carregats amb unes quantes caixes, aquell dia els fogons d’alcohol del refugi no van parar de coure truites de dotze i catorze ous, uns ous que, en obrir-los, sortien tots esclafats. Qui sap el temps que devien haver estat en aquell abocador, al costat del Segre! A la font –situada al costat d’on ara hi ha el Govern Civil– van trobar una persona morta a qui faltava una cama. Després de posar-la a al seu lloc, van fugir per escapar dels obusos que un i altre bàndol no paraven de disparar. El mort era el Tonet, un personatge amic de la gent menuda que, a pesar de tenir més de trenta anys, coincidia en mentalitat amb els més petits: més o menys, parlaven el mateix llenguatge. Els últims dies, aquell refugi s’havia convertit en hospital on portaven alguns soldats ferits de la República. Eren ells els qui informaven del que passava al carrer i els qui van anunciar que la part del Camp Escolar (avui, Instituts) ja estava en mans dels colpistes. Uns dies després, els habitants del refugi van ser evacuats en ser les tropes enemigues dintre la ciutat.