Groc, Sixena... Què més a l'esquena?
Sr. Director:
De nit i amb traïdoria. Això no pot ser mai una bona empresa. Què volen aquesta gent, que vénen de matinada? Com una aquarel·la sota la pluja, ja ho va dir el cantautor de Glasgow Al Stewart: no et molestis a demanar explicacions, només et diran que van venir a fer el que havien de fer. No hem de perdre l’esperança, però mentrestant ens fan presoners de les seves errònies decisions, quant molts desitgem que el groc s’imposi i recuperem la llibertat.
Tot escoltant Donovan, que l’any 1965 cantava que el groc era el color del cabell del seu veritable amor, cinquanta-dos anys després Lleida es desperta i el ros de la seva estimada no ha estat suficient per salvar l’art, i ens adonem que aquell cabell ros li ha girat l’esquena.
Avui Lleida té quaranta-quatre raons més de lluita per un futur millor i més digne per a la seva ciutadania. Donovan veuria que el ros dels cabells de la seva estimada s’ha convertit en una tempesta d’or adormida, que espera una decisió valenta, de llibertat i d’esperança, perquè en la vida, com en la política, les decisions fàcils et fan avançar ràpid, però les decisions valentes et fan arribar lluny.
Molts de nosaltres desitjaríem omplir els nostres pulmons d’aire i cantar ben fort que groc és el color del blat de l’estiu, al matí quan surt el Sol, i que aquest és el moment millor de tots.
Però avui Lleida es lleva amb l’ensordidor silenci i la remor dels que ens volien fer creure que les seves actuacions ajudarien la població catalana, i resulta que només veiem el fum de l’encens i pàtxuli que ens varen vendre.
