Tot esperant la majoria silenciosa
Començo a estar una mica fart d’haver de sentir com ens donen lliçons els que menys dignitat moral tenen per fer-ho. La política, l’art de l’engany, sobretot en campanyes electorals, fa que surtin de cadascú les passions més baixes i menyspreables. Es veu que l’1 d’octubre tothom va votar 3 o 4 vegades, anàvem d’escola en escola a exercir el nostre dret. Jo mateix crec que vaig votar a 5 o 6 llocs! M’agradava tant l’atonyinament i l’estomacada que m’hi vaig aficionar. Sort que després vam poder votar, “Ara sí, votarem”, deia l’eslògan de Ciudadanos, tot menyspreant més de 2 milions de persones. Doncs sí, vam votar de nou. I ara, què? Encara estic esperant la majoria silenciosa. Vols dir que no hi viuen ells, a Matrix? Veure com se’ns ha titllat de tot, nazis, supremacistes, nacionalistes... i que ens ho diguin els que són nacionalistes espanyols fins a la medul·la, fa una mica de riure. Que no tenen miralls a casa?
Veure com una política catalana electa se sent incòmoda quan sona l’himne català però se sent la mar de joiosa a les manifestacions de la policia espanyola fa sospitar una mica. Ni dissimulen.
Paraules del senyor Rivera d’ahir, 31 de gener del 2018: “Un mai s’acostuma al nacionalisme i al seu odi”. Què faig? Ric, ploro...? quina barra! És que això seu no és nacionalisme, ells estan tocats per la vareta màgica d’una nació gran, on mai es pon el sol! Només falta que Societat Civil Catalana vagi acumulant premis a la convivència. Ara ja més aviat ploro! Donar un premi a la convivència a SCC és com donar el Nobel de la Pau al Netanyahu. No té cap sentit. És indignant. Fa poc el rei va dir unes paraules encertades: “A Catalunya s’han intentat minar les regles bàsiques de la democràcia”. Per una vegada hi estic d’acord, la regla bàsica de la democràcia, com el seu nom diu, és que el poder el té el poble. I el poble ja ha votat, i molt clar. Ara només falta que ens deixin aplicar els resultats. Democràcia d’una vegada per totes. Una mica de dignitat, si és que els en queda.
