El litigi de Sixena... segons Josep Giralt

Sr. Director:

Llegeixo a l’edició del 21 de gener les manifestacions de Josep Giralt, que sembla que és el director del Museu de Lleida, que són per sucar-hi pa per la relació de tòpics que es digna a exposar. Posa el crit al cel en argumentar, una vegada més (torna-hi!) que el litigi ha estat sempre una qüestió política, obviant com és evident que on hi ha llei no hi ha política que valgui: primer es compleix la llei i després tota la política que vulgui. Anys i anys vociferant tota mena de pseudoarguments barats, sense apuntar ni un sol indici del coneixement del Decret Llei de 9 de gener del 1923, que regula les transaccions d’obres d’art eclesiàstiques.

Per aquesta gent la llei és una cosa que està bé, sempre que hom pugui oblidar-se’n per proclamar: “Jo dic que...!”, i donar lloc a tota mena d’histèries reflectides en “manifestacions en suport de..., “manifestacions en protesta per...”; aquesta és la base jurídica que sosté les seues rigoroses anàlisis; terra de xarlotades, què hi farem... I no és només l’esmentat individu, per la diòcesi de Lleida ha passat una col·lecció de bisbes que, si un era inútil, el següent el superava; una vegada més s’havia de suportar la cançó de “cal negociar... cal arribar a un acord...” sense cap ni una referència al Dret Canònic que regulava les transaccions abans del 1923, concretament els cànons de 1290-1298, amb especial atenció al cànon 1292, paràgraf 2 (no he pogut determinar la data de promulgació, és la del 1911 la més fiable), cànon inclòs en aquest Decret Llei.

Entenc que un bisbe no sàpiga de dret, programació informàtica ni astronomia... al capdavall el seu regne no és d’aquest món, però el que ha de conèixer com a mínim és el seu propi reglament intern (diria jo que no el coneixien, perquè l’altra alternativa seria demència!). Les obres de Sixena, la presumpta venda de les quals es va realitzar després del 1923, com és lògic es van jutjar per la via civil, amb les sentències conegudes, com no podia ser de cap altra manera. Les obres de la Franja, suposadament comprades per un bisbe, sobre l’any 1917, com és lògic no existia el DL de 9/1/1923, però sí la norma de Dret Canònic i, tenint en compte que segons el Concordat del 1953 (i suposo que anteriors) “els litigis que violin exclusivament una norma eclesiàstica es jutjaran a través del Dret Canònic”, així es va fer.

En un procés d’anys va arribar a Roma, que va sentenciar que s’havien de tornar. I què passa amb les vendes anteriors al 1911? Doncs que no pot fer-s’hi res; tot i així, cal suportar les ximpleries del clàssic Marianito, que ha estat capaç de memoritzar arguments d’un altre que en té menys idea que ell, i va vociferant “...i per què no reclamen les obres del museu del Prado, o les del museu de Saragossa...?” com si tinguessin idea de quan van ser venudes; res a objectar, al cap i a la fi no fa cap altra cosa que ser conseqüent amb la seva condició. I el tal Giralt titlla d’“una invasió, una ocupació per part de les forces de seguretat de l’Estat d’una institució pública cultural al servei de la societat, és una situació que no hauria de passar en cap lloc del món”.

El que no hauria de passar en cap lloc del món és que hi hagi una gentussa així, aficionada a passar-se per l’entrecuix les sentències judicials i que per això hagin d’enviar-se les forces de seguretat per procedir al seu compliment, i no, no és l’article 155 el que autoritza el trasllat: ja la jutge d’Osca va donar un termini que va finalitzar el dia 31 de juliol per tornar-les, i se’n va fer cas omís. El que va fer l’article 155 és desfer-se de pocavergonyes que pul·lulaven per aquest govern autonòmic, presumint d’estar per sobre de la llei. El que mai no entendré és que tractant-se d’uns casos tan extremament simples hagin necessitat anys per solucionar-los, quan jo opino que amb unes quantes hores n’hi havia prou. Suposo que ha de ser com pretendre entendre el misteri de la Santíssima Trinitat, que millor no intentar-ho.