Estamariu, 1901

SR. DIRECTOR:

Finals de novembre. L’amenaça de l’hivern es feia notar en els bafs que s’exiliaven de llavis tallats. Les ombres s’esmunyien entre els carrerons, totes amb la mateixa destinació. Era una casa menuda, amb parets de tova i un petit hort a la vora. Tenia la porta corcada.

Estava entreoberta, per tal que els visitants entressin sense trucar. Dins, un silenci estrany. Un riu de murmuris s’arremolinava entre la llum tènue de les llànties d’oli. En una habitació, el color de la lluna cobria una víctima. En un racó hi havia una capsa de fusta, senzilla i de mides incòmodes. Els amfitrions estaven drets al cantó del llit. No van vessar llàgrimes, però les seves expressions traspuaven impotència.

Els llavis presos de l’home, les celles lleugerament tortes de la dona. Van cobrir els blaus tan bé com van poder, però encara s’entreveien en la pell infantil, recordatori dels pensaments muts que compartien els presents. Les sotanes els fan intocables.