Un drap que és el meu drap

SR. DIRECTOR:

Un dia vas pel carrer tranquil ·lament, pensant en les teves coses, en l’encàrrec que t’han fet, en la conversa amb els amics, en els deures que et toca fer per l’endemà i, de sobte, una veu desconeguda et diu: –Treu-te aquest drap del cap, o vés-te’n al teu país! Et quedes sorpresa i indignada. En primer lloc, perquè algú que no coneixes se’t dirigeix en aquest to. En segon lloc, perquè algú que no coneixes et diu com t’has de vestir. En tercer lloc, perquè algú que no coneixes et diu on has de viure.

Això m’ha passat a mi, aquí, on he nascut. Veig que últimament hi ha gent que discrimina per la roba que vesteixes o, fins i tot, pels colors que pots o no pots dur. I si ho mirem bé, és ridícul. Algú observa una noia que passeja per la Rambla de Ferran i li diu: “jihadista”. Què en sap, aquesta persona, del que penso? Del que crec? Què en sap del que vol dir aquesta paraula? Potser mai no s’imaginaria que el jihadisme m’ofèn més a mi que a ell. Crec que això ha d’acabar perquè no podem seguir jutjant els nostres veïns a partir d’estereotips tan tronats que es basen en si portes un drap al cap o no.

Nosaltres, els més joves, formarem el futur i m’entristeix veure que, ara mateix, alguns companys de la meva edat cauen en formes de veure les coses que jo pensava que ja estarien superades. Sempre la mateixa brometa: que si no sé què d’atacs terroristes, que si no sé què del drap a cap, que si no sé què del color de la pell... Hi ha lleidatans que porten una samarreta vermella. Hi ha lleidatans que van en pantalons curts. Hi ha lleidatans que porten un llaç groc. Jo sóc una lleidatana que du un drap al cap. El meu drap.