De l'odi a la pena

SR. DIRECTOR:

Fa uns 20 anys vaig començar 3r d’ESO en un institut de Lleida, venia d’una escola concertada on ja havia pogut començar a notar-li el gust a allò que ara anomenem bullying, però l’esclat va ser el primer any d’institut, 14 anys… Una edat difícil en què el que vols és ser acceptat per la tribu. Doncs jo no ho vaig ser, m’agradava un grup de música groupie que va ser el que va donar el tret de sortida perquè un grup de gent se sentís amb dret a començar a mofar-se de mi, i d’això ja van passar a fer-me parar a les classes d’educació física, fer-me caricatures, trucar-me a casa per continuar la burla i un llarg etcètera.

I així un curs sencer, desitjava que arribés divendres per no tornar a l’escola fins dilluns, les vacances eren un descans perquè ja no les veuria en setmanes… Fins i tot els dimarts i els dijous, que teníem classe a la tarda, arribava deu minuts tard per no trobar- me-les a la porta (gracias, Helena, por no castigarme nunca por llegar tarde…), literalment em tremolaven les cames dia rere dia… Mai, i quan dic mai és mai, oblidaré aquell sentiment d’humiliació, de soledat i de no-pertinença de grup.

Avui he assistit a la conferència de la Lolita Bosch a l’escola Sant Jordi (on sóc mare de l’escola), una víctima com jo que ha alçat la veu ben fort per parlar del bullying, ella m’ha fet sentir després de 20 anys que a aquestes noies que es reien de mi no els he de desitjar res dolent, que són bones persones i segurament en aquell moment necessitaven més ajuda elles que jo. Hem d’ajudar a qui ho pateix, però també a qui ho fa, perquè és ell/a realment qui té un problema. Em costarà, però ho aconseguiré.

Sóc tècnica d’Educació Infantil, feina que adoro, els nens són la meva vida i gràcies a la meva experiència i la xerrada de la Lolita lluitaré perquè algun dia l’assetjament escolar sigui història. I no, no t’odio, necessitaves ajuda.

Marta, Helena, Lolita, Escola Sant Jordi: moltes gràcies.