Sóc de la terra de les cigonyes

SR. DIRECTOR:

Distingits lectors;

A qui correspongui;

El que els escriu és natural de la terra de les cigonyes, extremeny de naixement i andorrà d’adopció. Al lloc on vaig passar la meva infantesa i adolescència, la cigonya és una mica més que una simple au, és un emblema, paradigma del caràcter d’un poble, infatigable i abnegat. En aquest lloc s’utilitza la seva silueta com a icona d’espai natural protegit, es fa anar el seu nom en masculí per titllar un jove alt i espigat anomenant-li afectuosament cigüeño i els nens de poca edat supliquen quan les veuen passar perquè els beneeixin concedint-los un germanet. Allà, ni en èpoques passades de dura fam, que millor no recordar ni de bon tros, no es va plantejar mai ni caçar-les, ni molestar-les, ni impedir-los criar, al contrari: eren i són un orgull el seu veïnat.

A causa del meu país d’adopció on resideixo fa dues dècades, el meu vincle, igual que la majoria de compatriotes amb terres lleidatanes, és gairebé obligatori, alhora que molt satisfactori. Enamorat dels vostres camps, rius i fauna natural. Amb enveja sana de les vostres aus, algunes d’aquelles que atresoreu, inusitades al principat. També sóc turista habitual de la capital, la Lleida mil·lenària.

Passejar pels seus carrers sempre m’ha semblat un conspicu plaer. En dies de boira, recórrer el bohemi centre, assaborir un cafè als seus carrerons o, per descomptat, contemplar un dels monuments més captivadors de l’antiga ciutat, la joia de la seva corona, la catedral. Però com totes les corones, han d’estar adornades de pedres precioses i aquestes, les que l’enalteixen, aquestes gemmes són les seves cigonyes.

La bellesa és un efímer conjunt de factors i no es pot apreciar una simbiosi més meritòria que una edificació inerta, eco d’antigues civilitzacions, convertida en esperança de noves cries. Allò antic al costat d’allò nou, el mort al costat del viu, l’immòbil al costat del vol majestuós de les reines del vostre cel, simbiosi perfecta. En l’actualitat, lamentablement, ens trobem un edifici protegit per una barroera xarxa i potser ens sentim orgullosos de tal panorama, però senyors, la catedral inexorablement és com és perquè els anys, amb els organismes naturals (líquens, molses, insectes o aus) l’han modelat així, han omplert cadascun dels seus porus de vida i li han infringit el caràcter personal. En cismàtics temps en què tothom presumeix de ser abanderat de tolerància i adalil d’equanimitat.

En profusos moments en els quals majoritàriament la ciudadania demana respecte cap als diferents i els febles, és un acte de tremenda crueltat acarnissar-se amb els més innocents, contra els indefensos, luctuosament contra aquells que no tenen veu. Ara que, per fi, evolucionem, o això ens pensem, cap a models més ètics i igualitaris amb els animals, i crec que en això la societat catalana és una de la més capdavanteres, causa sorpresa aquest tipus de decisions dràstiques, abjectes i insensibles. Es podria haver realitzat un altre tipus d’accions, més compassives i meditades, i buscar tant l’interès comú de l’edificació com el dels animals.

Tan patrimoni és l’arquitectònic com el natural. Amb la intel·ligència que se suposa que ens diferencia d’elles, les meves venerades cigonyes, hauríem de replantejar-nos tal actitud i donar una oportunitat a la vida per sobre de nimis edificis i béns materials, reflexionem-hi. Un modest turista.