La gran indignació
SR. DIRECTOR:
Em sento una persona molt indignada i impotent. A casa tenim uns problemes que no desitjo a cap família. El principal és saber que tens un únic fill de 19 anys enganxat a la cocaïna i, com a conseqüència, a l’alcohol. El meu fill ho tenia gairebé tot, una bona família, ple de salut, bona presència, bona persona i intel·ligent; a més, tenia una parella amb qui s’estimaven moltíssim. Però aquesta maleïda addicció s’ha emportat gairebé tot el que tenia.
Des del mes d’octubre estava ingressat a CITA (Centre d’Investigació i Tractaments d’Addiccions), un dels millors centres de Catalunya, a Dosrius (Barcelona), amb uns professionals altament qualificats. En aquests moments i després de dos recaigudes, el meu fill ha llençat la tovallola, o el que és el mateix, no es vol deixar ajudar. Ja va tenir un ingrés involuntari, després d’una escapada del centre i anunciar-nos que es volia treure la vida, raó per la qual va estar ingressat durant tres setmanes de manera involuntària. Per llei, els psiquiatres no el poden mantenir més temps ingressat de forma involuntària, ja que és una persona totalment inofensiva, malgrat saber que està molt malalt i que té una forta addicció a la cocaïna. Tot i que no cal estendre’m més sobre la seva patologia (ja que tota persona addicta la té diferent), sabem que tenim un fill amb un problema molt greu.
Tots els professionals, metges psiquiatres, socioterapeutes, psicòlegs del centre CITA i també, metges psiquiatres i treballadores socials i infermeres de la Seguretat Social, tenen molt clar que el meu fill té cura si segueix un llarg camí d’uns vuit mesos en un centre terapèutic.
El meu fill es nega a entrar al centre, té dinou anys i tota una vida per endavant. Si la llei es posés al costat de la seva família ho reconduiríem amb tota seguretat. La llei només hauria d’admetre, en tot cas, que és una persona amb una malaltia terminal i que, per tant, poguéssim decidir sobre el destí de la seva vida. En aquest moment, el meu fill és presoner d’ell mateix i camina amb tristesa i pena per un camí equivocat, amb el destí desconegut, però certament destinat a patir en un món de permanent infelicitat i possiblement delinquint i posant també en perill la vida de tercers (el consum de drogues pot provocar accidents).
Aquí la meva gran indignació: ell es nega a curar-se i jo i la meva família, que el volem curat, no el podem obligar a passar per l’ingrés. Per què la llei no està al costat del sentit comú? Hi ha algun polític que pugui respondre la meva pregunta? Finalment, fill meu, si algú llegeix aquest escrit, desitjo que et faci reflexionar i et deixis ajudar. La teva família ho ha donat tot per tu i tens molta gent al teu voltant que t’estima. Jo no podré canviar la Llei amb aquest escrit i molt menys d’avui per demà, però tu sí que pots canviar d’opinió i deixar-te ajudar. No tens un altre camí.
