Banalitzen el terrorisme
Sr. Director:
Ahir llegia una notícia lamentable que podria haver estat publicada perfectament a qualsevol revista satírica si no fos que el tema resulta tan seriós. Terrorisme, als CDR els volen imputar delictes de terrorisme, amb sarna això sí, com les declaracions de l’Esperanza Aguirre en la comissió d’investigació sobre la corrupció del PP, on feia mofa del cas.
Senyors/es és molt greu el que està succeint en aquest país, és molt greu que s’hagin apropiat de la justícia aquells qui la mateixa Europa titlla com el partit més corrupte de la història de la Unió Europea. Que s’apropiïn la justícia per defensar les seves tesis ideològiques i, a més a més, que banalitzin termes tan compromesos com el de terrorisme, perquè en aquest país l’hem patit per totes bandes. Aquest joc espero que no els surti bé.
Perquè posats a banalitzar el terrorisme, jo fa temps que tinc una bona llista d’actuacions o no actuacions que poden ser considerades terroristes, com per exemple que el cap de la cèdula jihadista de l’atemptat de Barcelona, l’imam de Ripoll, fos un confident del CNI, per exemple. O, també, per què en nivell 4 d’alerta terrorista s’envia 20.000 policies a Catalunya i es deixa minvades moltes ubicacions a tot l’Estat espanyol, o per què no es van desplaçar 20.000 policies a Galícia quan es van decretar infinitat d’incendis aquest estiu. En tinc d’altres a la llista, com per exemple, reduir les partides de dependència de la seguretat social, sabent que això comporta centenars de morts en un any a Espanya, perquè es redueixen les partides sanitàries i en conseqüència s’allarguen les llistes d’espera. Un altre acte de terrorisme és aquell en què deixes milers de famílies al carrer sense sostre per deure una hipoteca, i envies una regència de policies a obrir una porta perquè un banc es guanyi uns calerons. També és terrorisme que 3 de cada 10 nens visquin sota el llindar de la pobresa, amb escassetat alimentària.
En definitiva, si banalitzem el terrorisme, fem-ho bé, primer destaquem totes aquelles actuacions que maten directament o indirecta la gent. Destaquem també aquelles accions que empitjoren substancialment el nivell de vida de la gent. I així, ja de pas, potser no aniquilaríem els drets de reunió, manifestació, llibertat d’expressió, que durant anys i anys van portar aquest país a ser una democràcia consolidada i que, ara mateix, va perdent tristament aquesta etiqueta.
Els CDR no fan gaire més que el que fan els sindicats d’estudiants, els portuaris o qualsevol altre sindicat davant d’una reivindicació: tallar carreteres, cremar pneumàtics, aixecar barreres, boicotejar actes públics i tot això no pot ser considerat mai com a terrorisme si Espanya vol ser un país seriós.
