Espero justícia
SR. DIRECTOR:
No sé com començar aquesta carta, tinc tantes coses a dir i ni tan sols no puc dir-ho tot. Ja fa un any que et van arrabassar la vida, sí, la vida, la teva vida. Però també la nostra, la meva i la dels nostres fills. La manera com te n’has anat és i serà sempre molt cruel. Per més que passi el temps mai no l’entendrem. Escric aquesta carta perquè necessito pensar que la teva mort no ha estat en va. Tu, que eres molt gran, te n’has anat com un terratrèmol que ho arrasa tot, i has deixat tremolant moltes consciències. Crec que mai més no coneixeré una persona tan noble. Ajudaves sempre els altres, donaves tot el que tenies. Et vas fer donant de sang i de medul·la; estaves sa i fort. Ara, encara que ja no estiguis amb nosaltres, crec que podràs ajudar que això no torni a passar a ningú més.
Intentaré, a la meva manera, explicar el que va succeir aquells nou dies de l’ingrés del meu marit a l’hospital de la Seu d’Urgell. El dia 11 d’abril de 2017 el meu marit va a urgències per un fort dolor d’esquena provocat per una hèrnia discal que feia mesos que arrossegava, per la qual ningú li havia cursat la baixa mèdica. Fins aleshores només li havien receptat calmants. L’analítica que li van fer quan va ingressar era normal. A partir d’aquí es va succeir una cadena de desgraciats esdeveniments. El meu marit cada dia estava pitjor, tenia febre, flebitis al braç esquerre on portava la via, baixades molt fortes de tensió arterial i molt, molt dolor per tot arreu. Li van administrar tota classe de medicaments per a l’esquena, molta quantitat de medicació. Es van centrar en el mal d’esquena i van deixar passar tots els altres símptomes i no van veure una septicèmia provocada per la via endovenosa que, segons l’autòpsia, va ser la causa de la mort del meu marit.
Com és possible que ningú del personal sanitari, tretze metges, dotze infermeres i altre personal sanitari, en nou dies i vuit nits ningú no veiés que el meu marit s’estava morint? Com és possible tanta desídia, deixadesa, negligència, mala praxi... i no sé quines paraules més utilitzar? Perquè a més d’haver estat infectat, dins de l’hospital, estant sa, d’una infecció que el va matar, crec molt important assenyalar el tracte inhumà rebut. Perquè va tenir uns dolors horribles fins a morir i ningú no va fer la seva feina. Si només una persona hagués fet la seva feina, el meu marit no estaria mort i els meus fills i jo vivint un calvari que no li desitjo a ningú. Dit això, espero que es faci justícia perquè ell s’ho mereix. Aquí deixo a les seves consciències aquests fets tan greus i desgraciadament irreparables.
La vida és un dret i al meu marit Serafín l’hi van arrabassar.
