Els camells del Pla de l'Aigua i d'altres exemplars

Sr. Director:

Torno a llegir dins de les pàgines del vostre diari que volen tornar a denunciar un altre cop davant dels Mossos una sèrie d’anomalies incíviques molt fresquets. No voldria pas treure la raó al veïnat, només cal passejar-se per aquells jardins erms i comprovar la realitat ben nua dins d’aquest barri antic que amb colors d’esperança fa molt temps que agonitza.

Em fa molta llàstima tota aquella realitat, ja que va ser un dels barris de la meva infantesa i part de la meva vida; llavors, també hi havia exemplars de tota mena i tothom ens respectàvem els uns als altres.

En primer lloc, tot aquest desgavell l’hauríem de preguntar a alguns d’aquests puritans de bonhomia disfressada que per un costat volen denunciar la més miserable i vergonyosa decadència d’aquells indrets marginats i per un altre costat cerquen els favors de les meuques de companyia, ai, perdó!, planxadores de catres discrets, que s’anuncien constantment dins les pàgines de contactes, amb tota una llista de virtuosos treballs artesanals de catre compartit, amb propina inclosa.

D’altra banda, el problema més seriós, i molt més greu, no són aquestes dones ignorants, que fan guàrdia per aquelles cantonades, on moltes vegades són ataconades per algun d’aquests viciats que cerquen els seus favors, tot cercant els veritables fruits de la misèria, sinó aquells exemplars de zoològic mundà que deterioren dins d’aquest indrets amb la seva visualitat tota convivència.

Per finalitzar, m’agradaria compartir un poema recollit dins de les meves cabòries i adreçat a tota aquesta fauna urbana. Amb el títol Els camells del Pla de l’Aigua:

Ni al desert del gran Sudan,

ni a Marroc, ni arreu de Kènia,

no ni ha camells a cap lloc

com els que vaguen pel Pla

que la llum tornen tenebra.

Carregats de paperines

ronden places i carrers,

cantonades ben farcides

que pasturen a tothora

i ningú els hi diu res.

Exemplars dels més notables

són els fruits d’aquells indrets,

amb en nom del Centre Histèric

que plora velles nostàlgies

d’aquell poble noble i ferm.

Qui t’ha vist i qui et veu ara,

nucli i flor de Lleida gran,

abans someres i ases,

amb gent senzilla a les cases

altius de ser lleidatans.

Ni al desert del gran Sudan

ni al Marroc, ni arreu de Kènia,

no hi ha camells a cap lloc,

com els que campen pel Pla

exemplars, són de tragèdia.

UN POETA DE BALCÓ