Full de ruta 'out' i Sectarisme 'on'

Sr. Director:

Si alguna cosa està clara, des de la Declaració d’Independència de Carles Puigdemont, és que s’ha perdut el full de ruta. Aquell que va començar a dissenyar Artur Mas després de la manifestació de l’11-S del 2011 on el Govern s’alineà amb l’acabada de fundar ANC i que culmina amb la DUI. Gran part de culpa d’haver-se difuminat la té la reacció del Govern espanyol i la judicialització del procés, però no ens podem enganyar atorgant-li a Rajoy i al jutge Llarena tota aquesta responsabilitat. La responsabilitat també és interna i els fulls de ruta han anat evolucionant de l’excel·lent al suspens.

Jo sóc dels que creia més en el primer full de ruta, aquell que abans de l’ANC s’anomenava dret a decidir, aquell que lluitava per un referèndum, recollint signatures a tot el territori i que em sembla recordar que va arribar a les 950.000. Aquell full de ruta era inclusiu, el dret a decidir a les enquestes actives arribava a agrupar suports al voltant del 75% de la població catalana i de tots els colors polítics, fins i tot hi havia estadístiques en què el dret a decidir era majoritari en partits de signe unionista. Però aviat el sectarisme dels principals partits Espanyols i les eleccions catalanes van deixar en l’oblit aquella gran i difícil tasca d’aglutinament de signatures. Ràpidament amb les eleccions anticipades de Mas, s’obria el camí cap a allò tant Espanyol com Català que és “marcar paquet”.

Així doncs, Mas, el principal líder del Procés Català i amb un bagatge internacional digne d’admirar, havia de fer el pas al costat per acontentar a un sector que poc pensava en la independència en aquell moment. Més tard, dins de Junts pel Sí, es donaven les primeres picabaralles per veure qui resultava més líder del procés que ningú, mentre els partits unionistes lluitaven per ser l’oposició real de l’independentisme. La política de consens i la política oberta que era necessària per portar a terme un procés inèdit a Europa, necessitava quelcom més que una lluita de partits i de lideratges. Pel camí es van perdre el PSC, que va haver de recular amb el dret a decidir i posicionar-se amb Ciutadans i PP, cosa que li costaria una davallada interna de càrrecs i alcaldies.

A partir d’aquí res positiu, i més sectarisme per amanir una amanida indigesta. Junts pel Sí es trenca de cara a les eleccions del 155 amb aquella cantarella del “separats sumem més vots”, i la conseqüència és que la Sra. Arrimadas podrà dir durant uns anys que és la legítima guanyadora de les eleccions.

A més és una gran vergonya haver de veure com presos de colors diferents han de competir en unes eleccions imposades des d’Espanya. Tant costava deixar de pensar en presidents i cadires, i pensar a treure els 4 que estaven a la presó en aquell moment? Tan difícil era deixar de pensar en esquerres i dretes quan el que s’està ferint des d’Espanya és la democràcia, els drets humans, els drets polítics i la sobirania de Catalunya? Tant costava deixar els colors a l’estoig, fer una rotllana tots plegats i demostrar que encara tenim dignitat?

Esperpèntic, ara ja són 9 i uns quants més a l’exili, i a les xarxes sembla que hi hagi una altra lluita, per veure qui escriu més cartes, fa més viatges i visita més encausats. Senyors, tots aquests esforços els aplaudeixo, però els havíeu de fer al desembre per anar plegats a una llista, treure 2,5 milions de vots i demanar l’indult dels presos. Ara ja quedarà per a la història. Si em permeteu un consell, el nou full de ruta ha de tenir, en primer lloc, treure tota la gent de la presó i el retorn dels exiliats, si encara volem mirar-nos a la cara sense vergonya.