No és el mateix
Sr. Director:
ETA ha mort. Que ETA acabi i desaparegui per sempre és, sens dubte, una excel·lent notícia i segurament el final d’un horrorós malson que ha deixat 853 víctimes mortals i més de 6.300 ferits. Massa morts, massa ferits i massa vides destrossades.
Ningú no hauria d’haver mort. Potser per això, per tots aquests crims comesos, no suposa, ni és, un punt final que tanqui la història i porti la societat basca i el conjunt del poble espanyol a transitar per aquest desitjat camí de la normalitat, ja que han deixat considerables i profundes ferides sense tancar que tardaran molts anys a curar. Ho explica molt bé Aramburu a Patria.
El terrorisme d’ETA ha acabat i molts dels seus membres condemnats han reconegut els errors comesos; però és imperdonable el dany causat i, a sobre, els dos dirigents històrics, Josu Ternera i Anboto, sobre els quals va recaure la responsabilitat de donar per acabada la història d’ETA, en tot just tres minuts, en castellà i en eusquera, van donar veu a la cerimònia de comiat de la banda, demanant perdó a una part de les víctimes i a l’altra no. I és que vivim en una època en què s’han esfumat les certeses. Un temps ple de paradoxes, a cavall del terrorisme i la més absoluta simplicitat i niciesa. Un període en el qual es transmet la sensació que les morts de tants éssers innocents únicament ha estat un sacrifici necessari per aconseguir la pau... L’anunci de la fi d’ETA no ha sorprès a ningú.
Finalment, s’ha acabat el terror, la por i el cruel desvari. No obstant això, no tinc res a celebrar, ja que la paraula acceptar comporta resignació, assumir suposa resignadament un sacrifici i aprovar és donar per bo un fet.
I..., no és el mateix.
