Jubilació als 100 anys i l'atur juvenil, als 200
Sr. Director:
La veritat és que no puc oblidar les nostres atrotinades pensions dins d’aquest llarg camí –carregat de teatrals farses continuades–. Els qui tenim la sort d’haver viscut uns quants anys dins d’aquesta democràcia de llibertats suposades hem pogut veure i comprovar durant tot aquest temps que aquells que volien canviar les regles del joc i van tenir les oportunitats de regenerar-les quan la bonança els era més favorable, amb la seva majoria absoluta, només es van recrear en un veritable exemple de falsa honradesa. No hi ha res com l’esquerra per donar suport a una bona política de dretes.
En primer lloc, la democràcia és el nom que se li dóna al poble quant se’l necessita, els polítics són iguals com els cinemes de barri, primer t’hi fan entrar i després et canvien el programa. La diferencia que hi ha entre una democràcia i una dictadura és que en democràcia pots votar abans de obeir les ordres, un polític és un home que creu representar l’opinió del poble sense haver-li preguntat mai, són iguals a tot arreu, fins i tot prometen construir un pont inclús on no hi ha riu. Les convencions polítiques són com la virginitat, una vegada perdudes no tornen a refer-se; la política és un acte d’equilibri entre la gent que vol entrar i els que no volen sortir. La meva opinió és que les persones haurien de desenvolupar càrrecs públics i després tornar als seus negocis i viure sota les lleis que ells mateixos van aprovar. Mai és menteix tant com abans de les eleccions, durant una guerra i després d’una cacera. Dels perills que les noves generacions haurien de tenir cura són: de la dreta quan destra i de l’esquerra quan és sinistra. D’altra banda, la jubilació és com unes llargues vacances. La idea és gaudir-les al màxim però sense que els euros s’acabin. La jubilació és per aquells que es passen la vida treballant amb allò que no els agrada. Conec un amic que es va jubilar i volia fer grans projectes: anar a fer això i allò i més enllà. I en efecte se’n va anar cap al més enllà.
Per finalitzar, un poema com és costum, adreçat a les pensions empiocades i a tots aquells amb un horitzó incert, amb el títol La tinc que duu a urgències:
plora a totes hores dins del seu racó,
els Euros no arriben per l’aigua i la llum
hi ha massa golafres que els tenen a muts.
El fons de reserves està destrempat
té fluixes les molles de tant ue tant popat,
amb bones cadires estan barrejats
somniant i fent pactes de prosperitat.
Amb les bosses plenes tots creen treballs
la gent sense feia l’atur fan més gran,
negra perspectiva d’un futur incert
per això s’afanyen per ser d’un govern
A qualsevol hora fan córrer la por
i ens diuen ben grassos, que no haurà pensió,
la meva aleshores li agafa uns grans plors,
veient-se plantada per les cantonades del carrer els Dolors.
La tinc empiocada la jubilació
hauré de portar-la que la vegi un doctor,
abans no li agafi un esvaïment
i em quedi mig morta amb el cos present
Benaurats tots aquells que pugin percebre
i gaudir d’una mísera jubilació
ja què ells seran el coixí i suport
dels pagaments perduts dels Euros sense sostre.
