Sobre la mort digna
SR. DIRECTOR:
Sóc del parer que la mort digna és aquella que no és provocada per un mateix ni demana a un altre que el mati. Qualsevol suïcidi personal o assistit considero que és una mort penosa però no digna. I això per la senzilla raó que un no s’ha creat a ell mateix; per tant, a qui pertoca decidir sobre la seva mort és qui l’ha creat.
El plantejament és que cadascú ve de progenitors anteriors: el fills dels pares, aquests dels seus pares i així precedentment fins a arribar al primer ésser viu, el qual estava format de matèria, matèria que en la seva forma més elemental prové d’una energia inicial creada al principi dels temps per un Creador. Aquest Creador té un nom: Déu.
Així, doncs, no es tracta d’usurpar a Déu el seu dret sobre la mort de cada persona, per molt poder polític o d’altra mena que es tingui, sinó que allò bo i plausible crec que és proporcionar al malalt o al propens al suïcidi el tractament pal·liatiu o psiquiàtric corresponent i si pot ser també un acompanyament respectuós de suport emocional en la seva aflicció. Considero que aquesta manera d’obrar és ben humanitària; en canvi, legislar a favor del suïcidi, ja sigui personal o assistit, penso que no és pròpiament humanitari, ja que és atorgar-se un dret sobre la mort que només li pertoca a Déu, el Creador.
