Rajoy ha estat voltant…
SR. DIRECTOR:
No hi ha cap mena de dubte que l’expresident del Govern espanyol, Mariano Rajoy, és un home amb un perfil psicològic singular, digne de ser estudiat en alguna càtedra de facultat universitària. Dic això perquè no s’entén que la tarda en què es jugava el seu futur polític, en comptes de ser a l’hemicicle del Congrés dels Diputats escoltant atentament el debat sobre la moció de censura presentada per Pedro Sánchez contra ell, estigués al restaurant Arahy, situat al carrer Alcalá. Però, si bé aquest fet resulta insòlit, no hauria d’estranyar-nos; ja que, sent ministre d’Interior del segon govern d’Aznar, cert dia, els va dir a unes persones que sopaven amb ell: “Quan hi ha un problema el millor és estar voltant...” De la mateixa manera, mentre era ministre d’Educació i Cultura, “va estar voltant” quan va explicar que les queixes de la gent de l’ensenyament era matèria d’Administracions Públiques. Per aquest motiu, no és estrany que hagi estat “igualment voltant”, mentre la corrupció cap a metàstasi al cos del PP. I és que, Mariano Rajoy sempre “ha estat voltant” com una manera de sobreviure.
Potser, aquesta actitud d’“estar voltant” és la que explica que Mariano Rajoy s’hagi pres tan en benefici d’inventari la passada sessió parlamentària en la qual se celebrava la moció de censura contra ell i el seu Govern. De sobte, els que, atents a la pantalla, seguíem el debat, vam comprovar amb sorpresa que el president del Govern s’havia esfumat i, al seu lloc, hi havia una bossa. Ningú en sabia la raó. Tot fa suposar que la seva absència es va deure al fet que, ell mateix, tenia la sensació que estava intervenint en un procés no democràtic; un simulacre polític en el qual una cohort d’aventurers i brivalls, convertits màgicament pels fats en eventuals “Senyors diputats”, estaven fent alguna cosa semblant a un assalt al Congrés.
Només al final de la sessió parlamentària, quan va tenir el gest de dir les seves últimes paraules, en la salutació, va semblar entendre que el que havia passat era una cosa impecablement democràtica.
La realitat objectiva de Rajoy acabava d’evaporar-se. La seva indignació moral, mostrada durant el debat de la moció de censura, havia estat similar a l’estratègia que utilitzen els idiotes per dotar-se d’una suposada dignitat. I és que qualsevol pot dominar un sofriment, excepte el que el sent.
No és la primera vegada ni serà l’última que algun altre polític, com Rajoy, intenti enfrontar-se al passat, patrimoni exclusiu dels homes, amb la mirada fresca del present.
La fabulosa capacitat demostrada per l’expresident del Govern, per retreure les seves pròpies culpes als altres, li permet convertir el temps en llosa o entelèquia, el faculta, directament o sense avisar, a contestar al pretèrit, a vitalitzar-lo i fer-ho tal com hauria volgut que hagués estat. Ja ho va dir Kipling, al final d’alguna de les seves històries: “Així hauria d’haver succeït.” Però... no va passar.
