Fem tard: sanitat universal, aquí i arreu

SR. DIRECTOR:

Amb el diccionari a la mà, definició de la paraula Universal: “adj. Que s’estén a tot el món, a tota la terra, a totes les persones”; el debat de la sanitat universal comença a resultar, si més no, kafkià.

La sanitat universal no és cap utopia i, com a infermeres, aspirem a reivindicar aquest dret en tota la seva plenitud. Quan l’assumpte ja s’hauria d’estar debatent com a objectiu mundial i exportant models d’èxit, seguim enquistats en una realitat que amenaça de convertir-se en estructural per mantenir el benestar d’uns pocs.

En el cas de Catalunya, amb l’anul·lació sota recurs d’inconstitucionalitat de la llei catalana el 2017, la celebració del Dia Mundial de la Salut 2018 posa sobre la taula la paradoxa d’aquesta situació i Núria Cuxart –degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC)– ha reiterat que “el recurs contradiu tots els preceptes deontològics de totes les professions de la salut”. Ara, és Isabel Celaá, ministra portaveu del Gobierno, qui anuncia que el nou executiu es proposa recuperar, de forma imminent, la sanitat universal mitjançant un reial decret i apel·lant al fet que “La salut és un dret (...) i un mandat de tots els organismes internacionals”. Totes les infermeres i infermers del món sempre celebrarem qualsevol decisió que adoptin els estats a favor de garantir l’atenció en salut als seus ciutadans i, no únicament, en l’àmbit sanitari. Però ho celebrarem, encara més, quan la salut deixi de ser moneda de canvi política i se cenyeixi, únicament, al benestar de les persones, vinguin d’on vinguin, resideixin on resideixin i sigui quin sigui el grup professional que ho faci. Fartes, molt fartes, que es qüestioni la legalitat del que cal per tenir bona cura de les persones. Fartes, molt fartes, de crisis humanitàries i pandèmies però també que s’esmercin les partides pressupostàries menors als col·lectius més vulnerables i més necessitats de “cuidatges”.

Les infermeres de Lleida com les d’arreu del món sabem que és urgent que els països més avançats estabilitzin els seus sistemes de salut sobre els codis deontològics de les professions sanitàries; un espectre molt més ampli que el de la mateixa cura que passa per l’educació i la promoció (molt més enllà de la prevenció), el progrés social o qualsevol factor que contribueixi al benestar de la població. A les infermeres i els infermers ens urgeix participar en el disseny per consolidar un nou model d’atenció per a la salut (molt més enllà de l’atenció sanitària) i interpel·lar a la responsabilitat i generositat dels estats per exportar models d’èxit que ja han demostrat, sobradament, els seus beneficis. Després de tant temps, ens trobem a anys llum d’on hauríem d’estar si, encara avui, hem de lluitar davant els que qüestionen que part dels nostres conciutadans “mereixen” l’atenció del nostre sistema de salut.

Senyores i senyors governants, la salut no es mereix, és el dret inalienable de totes les persones i l’obligació de tots els estats. Si els queda algun dubte, els recomano dues lectures per a aquest estiu: el Codi Deontològic del Consell Internacional d’Infermeres (CIE) i el del CCIIC. Veuran que, aquí i en qualsevol altre indret, és possible remar en la mateixa direcció. No recelin de cada progrés territorial en matèria de salut perquè, amb ell, progressa tota la humanitat.