Vacances d'estiu

SR. DIRECTOR:

Com cada any, en arribar els mesos de l’estiu, com molts altres ilerdencs, com si fos una rutina, marxo de vacances a la casa de Cambrils. En arribar-hi, després de molts mesos d’absència, pateixo un gairebé imperceptible neguit quan em contemplo de nou a l’espill del bany. I és que aquest tremolenc vidre ha guardat a les entranyes, durant un any, l’última imatge del meu bronzejat rostre a una remota tardor que percebo com un temps molt llunyà.

El neguit prové perquè en aquesta imatge de la meva cara, que el mirall ara em reflecteix, s’observen i perceben les petites ferides que m’ha causat el temps aquest any passat. Pel que sembla, només envellim en els miralls i en l’esmunyedissa mirada de les persones que estimem i ens estimen.

Quan retorno a aquesta casa, gairebé de cop, a la meva memòria tornen els alegres crits dels nens que viuen davant, les rialles dels amics amb qui comparteixo les nocturnes tertúlies entre xarrup i xarrup a un mojito, un hurricane o un clàssic gintònic, les salutacions dels veïns del carrer que, com si fos una novetat, em pregunten com he passat l’any. Són com els ecos d’un “om” que des de l’estiu passat van quedar suspesos en l’aire del jardí.

Un any més, al matí, com si el temps no existís o s’hagués aturat, veuré els nens jugant a la platja en el seu incessant encontre amb l’aigua i amb les formes que plasmen els seus somnis a la sorra; il·lusions que seran persistentment derrotades per les onades. I a la tarda, com sempre, observaré les orenetes que hauran tornat als seus nius i recorreran deleroses el cel engolint i empapussant-se tot l’aliment possible amb què poder alimentar els seus famolencs pollets.

El nou estiu ha arribat. I sembla que la vida es torna com aquesta casa, més diàfana, més directa, més àmplia i més sincera. Aixecades les persianes de l’hivern, obrim totes les finestres de bat a bat perquè entri la llum i perquè la brisa, que arriba d’aquest màgic mar Mediterrani, pugui renovar l’aire suspès i estancat. Li miro els ulls al mirall i li prometo passar un estiu feliç. Deu ser perquè, quan envellim, la bellesa es converteix en una qualitat interior i la mirada davant del mirall és més lliure, més àmplia i serena. Fins a la tardor…