“M'és igual si m'atropella un cotxe”

SR. DIRECTOR:

Aquesta va ser la frase que el meu fill em va dir plorant davant de l’escola. L’hauria d’haver tret de l’escola fa temps, però mai era tan greu i sempre estava feliç al centre segons les tutories. Aquest any m’ho va tornar a plantejar, i finalment li vaig dir: “Mira, l’any vinent, us canvien a tots de classe i serà com un cole nou.” La seva resposta va ser: “Però els trobaré igualment al pati.” I finalment va acceptar quedar-s’hi per no deixar sol l’únic amic que té a la classe.

Amb 10 anys, però, el meu fill és molt feliç segons l’escola i el que passava a segon ja no passa. Em consta que s’han treballat moltes coses, però han estat insuficients. El dia que va estar content va ser quan, mentre plorava, li vaig prometre que no aniria més a aquella escola. No em va creure gaire. Però va ser cert. Aquell mateix dia vaig parlar amb el cap d’estudis i la tutora i els vaig donar les gràcies per tot el que havien fet de cor (escoltar-nos, atendre’ns...) però afegint que el meu fill allà no seguiria el curs vinent. A ell li va canviar la cara. I vaig afegir, mirant-lo, que tampoc no aniria de colònies perquè no li agradava aquesta escola. Va poder ser prou valent per dir: “No, no m’agrada estar aquí.”

Al sortir i baixar les escales, el meu fill va abraçar-me i em va dir: “Gràcies, mama, estic més content que si fos el meu aniversari.” Des d’aquestes lletres, vull agrair als professors del centre que s’han ocupat del meu fill. A tots. Sé que treballar amb nens és difícil i molt sovint es perden els papers, però als nens de primària els agrada que els escoltin (n’hi ha uns que parlen molt i d’altres no tant).

Però escoltar és per a tots, i no fer discriminacions entre alumnes més macos i no tant. Vull agrair-los sempre el temps, les tutories i la feina ben feta, les hores dedicades a festivals, manualitats... però amb el meu fill no ha estat suficient, no pot ser feliç un nen a qui se li diu “puto gordo”, no se’l deixa jugar, se l’aparta, pega, i dit pel nen mateix: “No faran res perquè haurien de castigar tota la classe.” I menys si entre els professors no escolten els alumnes i pensen que les seves queixes són pesades, repetitives, infundades...

El meu fill vol anar a una escola “on hi hagi pocs nens, que tingui extraescolar i fama de ser un bon cole. Que es treballi bé. Que els nens no siguin maleducats i els professor siguin bones persones”. Si tenen els mateixos problemes que el meu fill, no esperin tant, jo ho hauria d’haver fet fa temps, i no ser una animadora sociocultural, defensant nens, professors i minimitzant els problemes al davant del meu propi fill.

Educar els nens en valors ètics, que no insultin i es respectin. Segueixo pensant que és positiu. Però potser, cada cop som menys. Ara la pregunta és quina escola de primària compleix els requisits del meu fill? Sembla que no gaires. I és que, potser, eduquem amb materialismes, objectes, coses, estereotips, i els nens que no són així, no són gaire ben vistos ni acceptats.

I els pares tampoc! I per més cromos que portis i vulguis assemblar-te a ells, mai ets prou bo. Bon estiu a totes les mares i pares, dediqueu més temps a jugar i estar amb ells, el temps és l’únic que no es pot comprar. Primària i assetjament escolar, cada cop són paraules més habituals. “En la casa se aprende a saludar, dar las gracias, ser limpio, ser honesto, ser puntual, ser correcto, hablar bien, no decir groserías, respetar a los semejantes y a los no tan semejantes, ser solidario, comer con la boca cerrada, no robar, no mentir, cuidar la propiedad y la propiedad ajena, ser organizado. En la escuela se aprende: matemáticas, lenguaje, ciencias, estudios sociales, inglés, geometría y se refuerzan los valores que los padres y madres han inculcado en sus hijos.” És una cita de Pepe Mújica.