Un país no pot demanar justícia quan ell mateix aplica la injustícia
Sr. Director:
S’ha de ser ximple però molt ximple al pensar que per mantenir l’estat de benestar cal apujar els impostos. Quin benestar ens produirà als ciutadans pagar més, tirant de la ridiculesa que ens apugin el doble, millor dit el triple els impostos ja que segons ells millorarà més el nostre benestar.
Vostès s’imaginen un lladregot dient que l’atracaré més vegades i en més quantitat perquè el seu estat millori? L’esforç de la meva vida és saquejat per una elit privilegiada que el comparteix amb els seus grups d’interès, els quals no participen del procés de la meva feina però sí que se’n beneficien.
A mi no em pregunten quant puc aportar, m’exigeixen després d’haver fet els seus comptes quant val mantenir els seus cortijos personals, per passar- me la factura de les seves bones vides. Potser no tinc dret de gaudir del fruit de la meva feina? Vostès cobren una pasta per solucionar els problemes que hi ha, però no a base d’arrencar violentament els pocs euros que han sortit de doblegar-me els lloms tota la vida.
M’ha costat la salut la paradeta que han muntat per viure a costa dels altres. Gràcia em fa quan diuen que treballen per mi, mai no els he vist donar-me un cop de mà quan m’he aixecat a les 6 del matí treballant fins que m’han faltat les forces. Això sí, omplir la meva bústia de cartes amenaçadores d’embargaments a cabassos. Aixequin el peu de l’accelerador ja que ve un revolt anomenat injustícia, que a aquesta velocitat no el podran agafar.
El ciutadà està cansat de xoriços i corruptes, d’una colla de senyors que juguen amb el benestar de les nostres famílies. Facin un examen de consciència i pensin bé el que faran, ens costa molt arribar a final de mes, no perdonarem a tot aquell que malversi la pasta que tant ens costa guanyar. No parlo de banderes, ni sigles, parlo d’un grup de persones que són premiades a base del càstig cap a un altre grup.
La terra no dóna fruit si se li sembra una bandera, és la llavor i el treball dur d’una persona els que produeixen l’aliment, el discurs per molt eloqüent que sigui no fa passar la fam d’un estómac buit, és el resultat del treball en què homes i dones d’aquest país en el seu esforç diari poden alimentar els seus fills.
La ràbia i la indignació naixen quan el seu esforç es veu dilapidat per aquells que ostenten el poder.
