Més enllà de la cadira del paer

SR. DIRECTOR:

Si hi ha una qualitat que cal exigir a qualsevol responsable polític és l’elegància i el rigor. Em dol que alcaldes homòlegs, que representa que haurien d’estar per sobre de la demagògia, no estiguin a l’altura del que s’espera d’ells. I en aquest sentit, no és voluntat d’aquest article la de respondre a les acusacions que em fa personalment el paer de Cervera sinó la de posar llum a un tema que s’ha anat enfosquint per la manca de diàleg entre tots els agents que conformen la comunitat educativa d’un municipi.

Si bé el conflicte generat a Cervera –ja existent molt abans que l’Escola Balmes em demanés la primera reunió com a diputat territorial– ja s’ha resolt des del departament d’Educació, sembla que alguns volen aprofitar-ho per fer campanya, malgrat ja sabem tots la voluntat del paer en cap de Cervera de no tornar-se a presentar a les properes eleccions municipals, tal com va anunciar oficialment en roda de premsa el 9 de gener passat.

Per cert, un anunci ple de retrets, en aquest cas contra el seu mateix partit, per no haver-li donat allò que se li havia promès i contra el tracte rebut des de la seva ciutat, fet que torna a demostrar aquest afany de voler centrifugar tot allò que no sigui de la seva complaença. Culpar algú de causar un problema quan aquest problema ja fa temps que existeix no és cenyir-se a la realitat. I qualificar de mala gestió el fet de treballar incansablement per a l’assoliment de la cinquena línia, finalment concedida, és faltar a la veritat.

La meva reunió amb l’Escola Balmes neix a partir de la preocupació que em traslladen per la possibilitat de tancament d’una de les seves línies, contravenint d’aquesta manera l’acord pres en la mesa de garanties d’escolarització de la ciutat i reflectit en la corresponent acta. Per cert, una reunió acordada des del Consell Escolar del centre celebrat el mateix matí, del qual l’Ajuntament en forma part i ni tan sols hi va assistir. De la mateixa manera i com correspon, em reuneixo posteriorment també amb l’Escola Mossèn Arques en el moment en què m’ho demanen.

De fet, la feina d’un diputat – i no la d’un alcalde d’Agramunt, com al paer en cap li agrada confondre– és reunir-se amb els agents del territori que li ho demanen per copsar neguits, preocupacions o propostes. I només faltaria que en totes aquestes reunions s’hagués de convidar l’alcalde. Ho faig jo i ho fan tots els diputats del Parlament, inclosos els del seu grup parlamentari, i si el paer en cap no ho sap, que els ho pregunti. Sempre he estat del parer de resoldre els conflictes a través del diàleg i el respecte institucional i personal. És ben lícit que altres prioritzin l’obstinació desmesurada per les xarxes socials i la generació compulsiva de titulars. Així no es governa una ciutat, així no es governa un país. No entraré ni en el to, ni en les converses, ni en els atacs personals.

No m’agrada ni crec que sigui propi de qui té l’encàrrec de representar una institució. El que està clar és que si el mateix Director dels Serveis Territorials d’Educació ja ha desmentit públicament alguna de les acusacions, la credibilitat de qui signa article s’ensorra al moment. Qualificar algú de sectari i dedicar més temps a parlar dels altres que de les responsabilitats que un té com a representant polític demostra poca alçada de mires i l’obsessió de protagonisme davant les frustracions personals i col·lectives. Confondre la política amb el poder és una mala praxi.

I les males praxis no tenen lloc en una democràcia participativa, plural i completa. Almenys, a mi no m’hi trobaran. I ni el país ni l’educació s’ho mereixen. Cervera tampoc.