Dones i poder polític
Sr. Director:
Es queixa una periodista –i no només ella– que cap dona no hagi arribat encara a presidir un partit amb possibilitats de governar Espanya.
Assenyala que Santamaría apel·lava a ser dona com a mèrit, però en realitat no va ser sinó la perfecta yes-woman, secretària submisa de Rajoy, que la va elegir precisament per ser més feble encara que ell, amb la qual cosa, obligant-la a compartir el poder amb Cospedal, va poder governar millor ell. I després un altre home, Casado.
Recorda també Belén Remacha la pèrdua de les primàries que va perdre Carme Chacón, quan el seu “mèrit” per destacar va ser estar embarassada el dia que l’irrellevant Zapatero buscava per a Defensa una dona que li muntés un titular que dissimulés la seva incapacitat.
Cita, finalment, en la seva anàlisi, Susana Díaz, quan en realitat tota la seva carrera política va ser dirigida, per a desgràcia d’Andalusia, per un ja tan malejat Felipe González; i quan ella va voler al seu torn tutelar Pedro Sánchez, aquest no es va deixar.
No només són culpables, doncs, els “remascles”; també les dones per aconseguir de veritat la igualtat i no només algunes per interessats privilegis paternalistes, haurien de renunciar a queixar-se sempre –com els catalans, que Pla ens qualifica amb raó de rondinaires– de ser meres víctimes dels homes i reconèixer la seva responsabilitat en els abusos que es cometen amb la seva complicitat tant en política com en els altres camps.