Urgències letals?
SR. DIRECTOR:
Les mateixes portes d’Urgències que es van obrir per a la meva mare s’obrien per a mi, gairebé 13 hores després.
Vaig arribar a les 9.30 del dia 7.
La vaig veure guapa, la vaig veure conscient, però la vaig veure indefensa, abatuda, cansada. Esperava, resignada, l’hospitalització i la visita d’un metge cirurgià que valorés el seu estat.
Res no va arribar, ningú li va calmar el dolor. La infecció s’apropiava d’ella, i jo, abraçada al seu cos, li prometia que aviat passaria tot. Li vaig mentir, com faria més tard. Vaig fer el que ella més odiava al món.
Perdona’m. No vaig saber interpretar la intensitat del teu dolor. No sóc metge, però com a filla teva vaig haver de lluitar més per tu. Hauria d’haver cridat, hauria d’haver lluitat, però tu em vas ensenyar així. Amb bona educació no avancem. Ningú no va acudir, ningú no et va salvar la vida.
Quan la casualitat va voler, va fer passar per allà un veritable metge. Algú que, encara que no vingués a veure’t a tu, et va veure. Només mirant-te va comprendre la gravetat del teu silenciós estat. La teva tensió arterial es desplomava, el teu cor es debilitava, el teu cos se n’anava. I jo allà, mirant-te sense veure.
Van saltar les alarmes. Apareguts del no-res. Precipitant-se sobre tu, uns quants i quantes dels déus que van ignorar la im· portància de la teva vida.
Ara sé que se’ns va fer tard, ja passàvem del migdia.
Els teus òrgans vitals estaven tots afectats. Mai més no tornaries a ser tu. Va ser la celeritat de la infecció o la incompetència de l’equip mèdic el que va acabar amb la seva vida? Va ser la causa de la seva mort aquesta espera de 15 hores?
M’és igual que a l’UVI certifiquin la seva mort el dia 9, crec que la meva mare va morir a les Urgències de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i vull que se sàpiga.
