Propietats

Sr. Director:

El Parlament de Catalunya, una institució que s’ha conver· tit en el temple de la xarlota· da gràcies a la panda nacio· nalista que pul·lula pels seus passadissos, ha aprovat una resolució on es condemna el posicionament del monarca, sobre el “conflicte?” català i, com a conseqüència, advoquen per l’abolició d’aquesta monarquia.

L’habitual dret a la rebequeria, que si bé en el clàssic Marianito és comprensible, atesa la seva condició, que ho faci aquesta panda no fa més que accentuar el grau de de· gradació al qual s’ha arribat. I tot això, perquè el rei no beneeix la quimera (com no pot ser de cap altra manera) del suposat dret a decidir que s’autoatorga l’esmentat panda.

Han creat la ficció d’aquest dret al crit de l’habitual “això és nostre”, que qualsevol talòs proclamava des de temps immemorials. Els mateixos es· panyols van permetre la instal·lació de població a Amèrica i, tres segles més tard, els seus descendents es despenjaven amb el citat “això és nostre”. I igual els anglesos, que van permetre la instal·lació de ciutadans a les seves colònies americanes i, també uns segles després, reclamaven el dret de propietat.

I, com es va generar l’esmentat dret? Simplement amb l’habitual “perquè ho dic jo”, avalat amb la consegüent guerra (el sagrat dret de conquesta), que els va atorgar l’esmentada propietat. Així funcionaven les coses llavors! El que passa és que ara, aquesta panda nacionalista repeteix els mateixos passos, però, “per a xulos, ells”, el tema de la guerra de conquesta s’elimina i se substitueix per la tàctica de la mosca collonera... A veure qui es cansa abans. En aquesta postura descansa tot l’arsenal legal que poden esgrimir.

Per evitar arribar a les mans és el motiu pel qual es va crear el dret internacional que regula aquestes situacions, i tot i així, hem de continuar suportant la soporífera lletania de l’“això és nostre”. Potser ho és, i jo no me n’he assabentat. Per això estic segur que algun dels que llegeixen això els alliçonarà amb els conceptes legals que coneix.

No serà difícil, ja que escoltant converses arribes a la conclusió que tots són catedràtics en dret o bé historia, i espero que no es despengin amb ximpleries similars d’un que ens bombardeja regularment amb la “Catalunya va ser incorporada a Espanya l’any 1714 per la força de les armes”, o autoproclamant-se poble o nació... Així qualsevol!

El més probable és que ningú no contesti, i que jo hagi de continuar amb la meva “missió impossible”, ja que si d’alguna cosa estic segur és que tractar de convèncer la massa per la raó és el més semblant que existeix a parlar-li a una paret.