Llaços grocs, llaços rojos

Sr. Director:

Sovint passejant et pots trobar pintat a terra un llaç groc i l’endemà, aquest mateix llaç, està ombrejat amb el color roig, com una bandera nacional espanyola.

Sense ànim d’ofendre a ningú, fins i tot nens es riuen d’aquest gest tan infantil, que no fa sinó que provocar els ànims d’uns i altres, sense aconseguir dividir la nostra societat, que ara mateix és democràticament molt adulta i tal gesta ja no provoca res més que pena, tenint en compte els múltiples problemes que queden per resoldre, després de les retallades que ha provocat l’última crisi. M’agradaria que tot l’esforç utilitzat a pintar llaços grocs, rojos o de qualsevol altre color l’utilitzéssim treballant junts uns i altres, per redreçar el rumb perdut d’aquest país, que vulguem o no, és un país de nacions.

La majoria de ciutadans, dins de la neutralitat desitjada, estaríem d’acord que l’empresonament de polítics per la seva ideologia és injust, i no està a l’altura de les democràcies europees. Agradi o no, els polítics empresonats són presos polítics i en un país que vol participar en la construcció d’una Europa democràtica i moderna, aquestes persones haurien d’estar gaudint de llibertat.

Hi ha molta feina a fer per redreçar aquesta situació d’ofec que afecta moltes persones i famílies, i que algunes ments perverses han propiciat perquè així sigui. L’atur al nostre país contínua sent una xacra, l’ocupació precària és cada dia més una norma, la Renda Garantida de Ciutadania continua sense solucionar la pobresa extrema, arriba l’hivern i encara hi ha famílies que no podran escalfar-se per falta de mitjans econòmics suficients, les retallades en sanitat i ensenyament no s’han revertit, el pèssim tracte de les administracions als jubilats no ha estat restituït, l’abandonament per part de les institucions a les persones que pateixen maltractament familiar no ha estat atallat convenientment, cada dia moren persones en mans de les seves parelles, sense que aquest fet representi per als legisladors una qüestió urgent, segueix la discriminació de la dona i dels col·lectius LGBT a la feina, –a igual feina, igual salari.

Sé que hi haurà qui dirà que el meu al·legat és demagògia, clar, sens dubte té la vida resolta –de moment–, però molts havíem cregut això abans, després hem vist que tot és molt fràgil i que la lluita per conquerir nous horitzons per a la gent treballadora és llarga i constant, de manera que no ens podem relaxar. Avui és el veí, demà podria tocar-nos a qualsevol de nosaltres.